26 de febrer de 2021
26.02.2021
Diari de Girona

Llibertat d'expressió, no tot s'hi val

25.02.2021 | 23:49
Llibertat d'expressió, no tot s'hi val

Els últims i greus esdeveniments que estem vivint arran de l'ingrés a la presó de el cantant de rap Pablo Hasél, on es posa en dubte la llibertat d'expressió com una mena de dogma sense límits, exigeix de les consideracions legals següents per a tot aquell que vulgui llegir i entendre.

La Constitució espanyola recull la llibertat d'expressió, en les seves diverses manifestacions, com a dret fonamental (art. 20). Aquest dret consta, en efecte, de diferents vessants: a) la llibertat d'expressió «stricto sensu», o el dret a manifestar lliurement les pròpies idees, pensaments i opinions (art. 20.1.a); la llibertat de càtedra o dret a la lliure expressió dels docents (art. 20.1.c); la llibertat d'informació, o dret a transmetre i rebre lliurement informació veraç.

D'aquestes quatre facetes de la llibertat d'expressió, principalment és una la que guarda relació amb l'objecte d'aquest article: des de la perspectiva de la llibertat d'expressió en sentit estricte, els possibles punts de fricció que requereixen d'una ulterior anàlisi són les denominades conductes apologètiques i d'exaltació del terrorisme i les expressions constitutives de delicte.

La llibertat d'expressió no és una cosa exclusiva de la Constitució espanyola:

- La Declaració Universal dels Drets Humans de 10 de desembre de 1948 recull ja en el seu preàmbul «com l'aspiració més elevada de l'home, l'adveniment d'un món en què els éssers humans, alliberats de la por i de la misèria, puguin gaudir de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences».

- El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 19 de desembre de 1966 ve a desenvolupar el que disposa la Declaració de Drets Humans i de forma una mica més detallada disposa el següent en els apartats 1 i 2 de l'art. 19: «1. Ningú podrà ser molestat a causa de les seves opinions. 2. Tota persona té dret a la llibertat d'expressió; aquest dret comprèn la llibertat de cercar, rebre i difondre informacions i idees de tota índole, sense consideració de fronteres, sigui oralment, per escrit o en forma impresa o artística, o per qualsevol altre procediment a la seva elecció».

- El Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals de 4 de novembre de 1950, en el seu art. 10 de el Títol primer (Drets i Llibertats) proclama el dret a la llibertat d'expressió.

- En l'àmbit de la Unió Europea, l'art. 6 del Tractat de la Unió Europea expressa, genèricament, la seva adhesió als principis de llibertat, democràcia, respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals i l'Estat de Dret (art. 6.1), incidint en què es respectessin, en aquest àmbit, els termes del Conveni Europeu per a la protecció dels Drets Humans (art. 6.2.).

- La Carta dels Drets fonamentals de Niça de 2000.12.07, proclamava la seva intenció de reforçar la protecció dels drets fonamentals d'acord amb l'evolució de la societat, del progrés social i dels avenços científics i tecnològics, recollint, en el seu art. 11, el dret a la llibertat d'expressió i d'informació.

D'altra banda, el Tribunal Europeu de Drets Humans ha deixat patent, en les ultimes dècades, que la llibertat d'expressió constitueix una de les bases d'una societat democràtica, però, com passa amb la majoria dels drets, no es tracta d'un dret absolut, de manera que podrà ser objecte de restriccions, entre les quals destaquen:

- Qualsevol limitació a la llibertat d'expressió ha d'estar expressament recollida per llei, havent de ser aquesta prou accessible i precisa perquè el ciutadà pugui realitzar un judici de previsibilitat al voltant de les conseqüències que li pugui oferir una acció (Sunday Times v. Regne Unit de 26 d'abril de 1979 i cas Rekvényi v. Hongria de 20 de maig de 1999).

- L'objectiu i el tenor general d'una publicació no poden ser marcadament contraris a la Convenció, quan es pretén fer ús de la seva llibertat d'expressió per a finalitats que, en cas de resultar emparades, contribueixin a la destrucció dels drets i llibertats garantits en la mateixa. (Cas Garaudy v. França, de 24 de juny de 2003).

- Un dels aspectes a considerar és que, tot i que els interessos particulars han de quedar subordinats als de la majoria en algunes ocasions, això no vol dir que hagin de prevaler sempre els interessos de la majoria. Ha de trobar-se un equilibri que garanteixi un tractament adequat i just de les minories i que eviti qualsevol abús de la posició dominant. (Cas Sunday Times v. Regne Unit de 26 d'abril de 1979 i cas Barfod v. Dinamarca, de 22 de febrer de 1989).

- Sobre la base de la preservació de la seguretat nacional, el TEDH ha admès en algunes ocasions la restricció de la llibertat d'expressió mitjançant la censura prèvia, quan els Estats han pretès combatre conductes apologètiques i d'exaltació del terrorisme. (Cas Hogefeld v. Alemanya, de 20 de gener de 2000. En aquest supòsit, es va impedir que un membre de la RAF (Rote Armi Fraktion) fos entrevistat sobre la base de la seva rellevància en l'organització i adduint que les mesures destinades a evitar el reclutament de membres i seguidors d'aquests grups constituïa una mesura legitima de l'Estat per combatre el terrorisme.

L'anterior exposició posa de manifest que l'expressió o difusió d'idees ha de ser lliure, la qual cosa implica que no hi ha cap restricció prèvia ni per part de l'Estat (ja que està constituiria una censura prèvia prohibida per l'art. 20.2 CE) ni per part de particulars, quedant qualsevol restricció il·legítima a mercè de les sancions corresponents. Com a límits ordinaris del dret a la llibertat d'expressió, es reconeixen el dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar, el dret a la pròpia imatge, la protecció de la joventut i de la infància, la seguretat nacional, l'Administració de Justícia i el missatge racista, sexista o xenòfob.

Així doncs, podem concloure que la llibertat d'expressió no és absoluta i que existeixen certs casos en què aquesta llibertat ha de ser limitada. Mentre estigui prescrit per la llei i suposi una interferència legítima, un Estat pot restringir la llibertat a expressar-se d'un individu.

Tal com s'ha pogut veure en les sentències esmentades, el Tribunal Europeu de Drets Humans segueix una sèrie de paràmetres molt estrictes a l'hora de determinar si s'ha violat el dret a la llibertat d'expressió del demandant. És obvi que prima la idea que la llibertat d'expressió és un principi i un dret fonamental a Occident, que suposa la base de qualsevol societat lliure i, per tant, hi ha menys casos en què el Tribunal falli a favor de l'Estat.

No pot existir un dret absolut que perjudiqui tant a altres individus o com a l'ordre social en general.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit