En el comentari d'urgència que vaig publicar en aquestes planes l'endemà de les eleccions del 14-F vaig subratllar l'alta abstenció (el 56,5%) i vaig dir que la resta, atesos els resultats, s'havien rentat les mans respecte de qui havia de governar. Un «ja us ho fareu» doblement preocupant que s'ha vist i se segueix veient no fàcil de conjuminar o ajustar de manera que vingui bé al fi que s'hauria de desitjar: la governabilitat de Catalunya basada en una majoria parlamentària estable i la bona governació del país en termes de seguretat jurídica i eficàcia per resoldre les qüestions que de veritat interessen els ciutadans, com ara la sanitat, l'ensenyament, les infraestructures i la recuperació econòmica, segons que posen de manifest repetidament els sondejos del propi institut públic de la Generalitat.
Les forces independentistes, essencialment ERC i JxCat, han intentat difuminar aquests dos importantíssims elements. El primer, l'abstenció, basant-se de nou en la falsedat. Vull dir que, fent el números del gran capità, ens han amagat que l'independentisme en el seu conjunt ha perdut 626.086 votants respecte dels comicis de 2017 a l'objecte de seguir abonant la fantasia secessionista tot dient que s'havia captat el 51,30% dels electors, quan en realitat es redueix a un 27% del cens electoral. Com digué Josep Martí Blanch a El Periódico, «una altra vegada, mambo als altaveus», tot i que ell es referís principalment a l'entusiasme d'aquests dos partits per ballar al so de la partitura de la CUP. L'abstenció mai no és neutre, com vaig escriure el dilluns 15 de febrer, sinó que porta un missatge. Per a l'analista Carles Castro, «revela l'esgotament de la societat catalana davant el fals dilema entre ruptura o immobilisme», segons va escriure a La Vanguardia. Em preocupa i molt que cap partit polític hagi parlat analíticament del missatge del silenci ofert per l'abstenció.
El segon component que vaig destacar fou el rentar-se les mans de l'electorat respecte a qui ha d'encapçalar la Generalitat i formar govern. El resultat en escons és diabòlicament pervers. Per una banda, és ben cert que el Parlament sorgit pot tenir una lectura independentista, però també és igualment cert que pot tenir una lectura d'esquerres rècord (83 diputats), com també la mixta o una majoria independentista/esquerrana. A Ponç Pilat, com recordaran el bisbe Francesc Pardo i el rector Benet Galí, li ho van posar més fàcil: o blanc o negre. L'electorat català els ho ha posat molt més difícil: o blanc o negre o gris. M'explico.
Segons un estudi elaborat per Oriol Bartomeus, professor de Ciència Política de la UAB, basat en els sondejos anuals que des de l'any 1991 fa l'ICPS de la mateixa universitat, el «procés» ha provocat una sensible metamorfosi ideològica de l'electorat catalanista i/o nacionalista que l'ha portat a abandonar progressivament el centre per decantar-se per l'espai d'esquerres. Així, el votant de CiU era de centre i catalanista, però el de JxCat és d'esquerres i independentista, el centre-dreta s'ha reduït un terç en el últims deu anys, l'electorat d'ERC s'ha escorat cap a l'esquerra però és més ampli en el ventall identitari, el PSC reté el mateix espai ideològic d'esquerres, però ha perdut els seus electors més catalanistes, i En Comú-Podem se situa en l'antic espai del PSUC, d'esquerres i catalanista, però amb menys suport a les urnes.
No és d'estranyar, doncs, que a més de la teatralitat operant aquests dies entre les opcions polítiques que teòricament tenen alguna cosa a dir respecte de la investidura presidencial i la composició de l'executiu català, totes elles es trobin circumspectes davant la por d'enfrontar-se a la complexitat. Potser si en aquesta última dècada el Parlament no s'hagués semblat tant a un pati de col·legi i el Govern hagués fet front a la negativitat de la circumstàncies sobrevingudes, en comptes d'enlairar globus, sedició inclosa, el detall de la sociologia electoral del nostre país no hagués estat tan enrevessada.
