04 de març de 2021
04.03.2021
Diari de Girona

Sentit d'estat

03.03.2021 | 23:34
Sentit d'estat

Fa més de quinze dies que diverses capitals catalanes, i d'una manera especial, Barcelona, estan patint el vandalisme desfermat de grups organitzats que, aprofitant les manifestacions per la llibertat d'expressió, volen tornar a convertir el cap i casal català en la Rosa de Foc. Davant d'aquests actes salvatges, la policia no se sent recolzada ni autoritzada per actuar amb la contundència i la proporcionalitat necessàries per fer front a uns fets tan violents com premeditats. Els Mossos i les policies locals actuen de manera proporcional, gairebé amb timidesa, i es mouen amb una cautela per alguns excessiva. Si per desgràcia, com ha passat, en intentar apaivagar una virulència desmesurada es produeix un accident desgraciat (no em puc imaginar que fos intencionat) que suposa la pèrdua d'un ull d'una noia que es trobava al mig dels aldarulls, les mirades dels responsables polítics (i les crítiques!) es dirigeixen quasi exclusivament a la possible mala actuació policial que intentava apagar un abrandament perillós amb més valor i professionalitat que no pas mitjans adequats i suficients. Als agents, aquest manca d'empatia dels seus responsables polítics naturalment els fa molt mal.

El notari López-Burniol comentava fa uns dies als Matins amb Josep Cuní de SER Catalunya que, temps enrere, un conegut advocat del País Basc li havia explicat que hi ha tres coses bàsiques que un estat ha de fer: 1) mantenir l'ordre públic, 2) administrar justícia i 3) cobrar impostos. Per tant, la primera obligació de qui mana és, precisament, manar, decidir i assumir responsabilitats. És a dir, el governant té l'obligació de mantenir l'ordre públic i respondre davant de la ciutadania. La realitat, però, és que l'executiu actual, malgrat estar en funcions, ha oblidat que, mentre no es constitueixi el nou Govern, l'actual en funcions ho és amb tots els ets i uts. Però, és clar, com que els partits que encara el conformen estan en negociacions per formar-ne un de nou, són incapaços d'exercir les seves atribucions amb autoritat i de manera desacomplexada. Tot apunta, però, que volen anar a un altre gabinet proindependentista amb ERC, JuntsxCat i la CUP, com a socis. Tres aliats que no s'avenen però que es veuen obligats a entendre's perquè la quimera d'una secessió impossible els agermana. Una fórmula que ja s'ha demostrat que no funciona i que sens dubte tornarà a fracassar.

Mentrestant, però, abandonen les seves obligacions més elementals. El vicepresident del Govern en funcions de president en funcions (Déu-n'hi-do, el nom!) va trigar més d'una setmana a condemnar de manera tímida i insuficient la salvatgeria i els salvatges. El conseller d'Interior en funcions, preguntat sobre si cal canviar el model policial, respon que ni sí ni no, sinó tot el contrari. La candidata de JunsxCat encara no ha dit res al respecte. Els únics que ho tenen clar són els de la CUP, que, sense manies, advoquen per canvis profunds a la Brimo (brigada d'antidisturbis) o directament per la seva dissolució. I com que els antisistema tenen la clau per fer possible o no un govern proindependentista, tots els catalans estem, de rebot, a les seves mans. Fantàstic! Per la seva banda, l'alcaldessa de Barcelona ha fet unes manifestacions tèbies i tardanes a més d'insuficients. Va ser precisament el guanyador de les eleccions, Salvador Illa, qui davant dels silencis clamorosos d'aquells als qui corresponia pronunciar-se, va haver de sortir i defensar sense embuts els serveis policials de la Generalitat tot posant en valor la feina difícil i complicada que duen a terme aquests dies.

Quant a l'empresariat català, sembla que han perdut la por i han entès que han de deixar de ser cagadubtes i dir alt i fort que la kale borroka que fa temps que campa com vol a casa nostra perjudica de manera seriosa el teixit econòmic i la creació de llocs de treball. Finalment han decidit organitzar-se i dir prou. Es desperten tard, però val més tard que mai. Ara han convocat un acte reivindicatiu per avui, quatre de març, per exigir al Govern i a l'Ajuntament de Barcelona que garanteixin l'ordre i prioritzin la recuperació. Per extensió, també ho exigeixen als ajuntaments d'altres ciutats que, com ara Girona, suporten també el vandalisme intolerable d'aquests dies. A veure què diran i què faran. Esperem que tot plegat no quedi en foc d'encenalls.

Enmig d'aquest desgovern, doncs, no veig perquè no s'ha de tenir en compte la possibilitat de conformar un executiu sòlid capaç de gestionar una situació difícil i complicada amb seriositat i determinació. Un govern que sàpiga manar i alhora escoltar tots els agents per, després, prendre les decisions pertinents sense tancar-se al diàleg. Val a dir que, en aquest escenari, la pretensió d'En Comú Podem de constituir un govern d'esquerres format per Esquerra Republicana i ells mateixos amb el recolzament del PSC des de fora, em sembla una proposta surrealista a més d'inútil i farisaica. Com es pot bandejar d'un govern a qui ha guanyat les eleccions en vots i escons i, a la vegada, demanar-li que s'hi posi bé per ajudar aquells que li neguen la legitimitat? Si de debò volen un govern d'esquerres, que llegeixin bé el resultat i vegin quines són les forces que precisament per lògica d'esquerres haurien de conformar el nou executiu. Si al PSC no se li «permet», no ja presidir-lo, sinó ni tan sols formar-ne part, no és pas perquè no li correspongui o perquè no sigui capaç de fer-ho bé, sinó per uns altres motius més espuris i inconfessables.

No dubto, doncs, que la repetició d'un executiu amb el mateix equilibri de forces que les que ens han desgovernat fins ara ens tornarà a dur a la inacció i al desastre. Un gabinet així només portarà més patiment al país, més esforç inútil i més desencís. Els catalans ens mereixem ja un govern amb sentit d'estat de debò. Perquè, cal no oblidar-ho, la Generalitat és estat. Ara bé, com que els que segurament acabaran tornant a formar govern, han demostrat a bastament que de sentit d'estat no en tenen, com tampoc tenen respecte pel conjunt dels ciutadans, als més assenyats no ens quedarà altre remei que continuar sofrint, continuar lluitant per, un dia, acabar vencent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook