Les xarxes han creat una paradoxa de difícil escapatòria. Per un costat, permeten conèixer persones que comparteixen gustos i inquietuds, i faciliten un canal de comunicació amb totes elles. Compte, que no vol dir que estiguin d'acord en tot, sinó que les passions són tan coincidents que la discrepància és exercida des del respecte i la tolerància, i en conseqüència hi ha un aprenentatge mutu i sostingut que enriqueix les respectives opinions. Però per l'altre, hi ha una sèrie de gent amb la qual també tens aficions compartides, però en canvi no trigues a descobrir que són inflexibles, condescendents i fins i tot agressius quan es tracta de debatre-les. En el fons, el problema és que potser transiteu els mateixos universos, però ells consideren que la percepció que en tenen és l'única vàlida, i que les altres són necessàriament errònies o esbiaixades. Que passi amb la política arriba a ser lògic, perquè d'alguna manera les xarxes acaben essent el mirall d'allò que entenem com a servidors públics. I tot i això, és profundament esgotador, perquè hi ha individus a les xarxes que semblen prendre's anabolitzants per esmorzar. El que no és tan normal és que un fet tan subjectiu com les arts, i que justament troben el seu sentit en el debat de percepcions, degenerin en veritables pèrdues de respecte. Encara que et dediquis a analitzar una cosa professionalment, res et legitima per considerar l'altre menys espavilat o capaç que tu, entre d'altres coses perquè la funció del crític és (o hauria de ser) proveir d'eines per tal d'enriquir aquesta juxtaposició d'opinions, i mai la d'imposar una veritat que al capdavall és inassolible. Per tot plegat fa una mica de pena (per dir-ho eufemísticament) veure gent més formada o menys, vocacionals o no, tractant els altres d'imbècils per no tenir la mateixa visió que tenen ells d'una sèrie o pel·lícula. És la negació mateixa d'un dels sentits finals de la cultura, que és partir de la mirada individual per construir un relat col·lectiu ple de matisos. L'únic que s'aconsegueix amb aquesta rèplica enrabiada permanent és que no tinguis ni ganes d'escriure el que penses d'una cosa, quan les xarxes són, per definició, una invitació a socialitzar-ho. Potser el problema de fons és que hi ha usuaris d'aquests mons virtuals que insisteixen a veure-ho tot com una ciència exacta. Però l'art no ho és, ni tampoc la vida. La tossuderia a ser categòric i intransigent només estén un conflicte que no és nou, però que l'era pandèmica sembla haver enquistat: es confon tenir opinió sobre una cosa amb tenir raó.
