12 de març de 2021
12.03.2021
Diari de Girona

Fronteres

11.03.2021 | 23:18
Fronteres

D'aquí a pocs dies s'aixecaran les restriccions de mobilitat entre comarques. S'haurà acabat un cert confinament perimetral i es mantindran restriccions horàries generals, el toc de queda, i restriccions de mobilitat entre comunitats autònomes. Guanyarem marges de llibertat però continuarem en una situació de llibertats restringides i vigilades. És evident que des de demà farà un any que la pandèmia ha alterat inèrcies, rutines i pautes de comportament social i que ha limitat un model de sociabilitat que estava ben arrelat entre nosaltres. No hem pogut fer sempre el que volíem i hem hagut d'adaptar el nostre funcionament a unes noves normes que interferien en el que interpretàvem com uns drets adquirits i se sotmetien a limitacions sovint severes. N'hi ha hagut prou amb l'establiment d'uns indicadors i la difusió d'unes estadístiques per prendre consciència de la gravetat de la situació i de la incidència del virus en la salut pública.

La xifra de morts esgarrifa, la xifra d'ingressats encara és preocupant, i la pressió sobre el sistema de salut i sobretot del sistema assistencial ha revelat totes les rigideses d'un sistema limitat de recursos. En realitat s'ha fet evident que on no s'arribava per les limitacions pressupostàries i de recursos humans hi arribava la dedicació i la professionalitat dels col·lectius de la salut. El sistema s'ha posat a prova i han emergit els valors i les mancances, les febleses i les fortaleses que s'han combinat de manera prou efectiva per assegurar unes prestacions més que notables.

Val a dir també que, en general, les pautes de comportament han estat a l'altura i la resposta social ha mostrat un grau de consciència cívica a to amb la gravetat de la situació. Els confinaments que ara s'aixecaran i les limitacions imposades al comerç que ara es flexibilitzaran han afectat greument el teixit econòmic, empresarial i laboral i acabaran deixant un rastre d'atur i establiments tancats i de dificultats econòmiques extremes.

El combat de la pandèmia ha aixecat barreres que havíem considerat superades per sempre. Sovint hem hagut de deixar de mirar enfora i concentrar-nos en una mirada intensa sobre nosaltres mateixos. Els pobles i les ciutats, buits de visitants, han perdut les seves dinàmiques generades externament i s'han limitat a gestionar la vida en el marc del seu propi espai. Deixarem per un altre article analitzar si les ciutats i els pobles han sabut i han volgut aprofitar aquest temps de suspensió, aquesta excepcionalitat, per fer els deures i per posar-se al dia, assegurar el millor manteniment de la quotidianitat, i fer una reflexió per definir els escenaris postpandèmia i prendre les decisions corresponents. Ja en parlarem, però em temo que no.

En general, però, podem dir que la pandèmia ens ha fet retrocedir en la definició d'espais de llibertats compartides. Potser no hi havia altre remei tot i que enlloc no està escrit que les estratègies hagin de repetir els vells esquemes de les administracions territorials: ciutats, regions, estats. De fet hi podia haver hagut una estratègia única i comuna a nivell de la Unió Europea. És el que s'ha intentat amb una política compartida d'accés a les vacunes, amb força grinyols. Però en canvi s'ha produït una reclusió territorial; tanquem fronteres, aixequem barreres, ha estat el mot d'ordre. Insisteixo que en el context d'incertesa ho puc entendre.

Però aquest tancament ha assolit uns límits inexplicables quan en les relacions entre territoris fronterers els estats han decidit liquidar temporalment l'espai Schengen i reconstruir les velles barreres. És el que ha passat, per a perplexitat de tothom, amb la decisió francesa de tancar els vells passos de frontera tradicionals i secundaris, els que regaven el territori i alimentaven les relacions de proximitat i fins i tot de parentiu entre un costat i l'altre. L'argument ha sumat a la pandèmia, la lluita antiterrorista. Com que la mobilitat transfronterera havia adquirit unes pautes determinades i els pobles veïns feien passeres d'un costat a l'altre ha calgut recórrer a solucions extremes. Carreteres locals, més grans o més petites, han estat tallades a la ratlla de la frontera amb pedrots de grans dimensions o amb artefactes de les obres públiques denominats New Jerseys. A Puigcerdà s'han tancat tots els passos menys el de la frontera de la Guingueta, Coll d'Ares té el pas restringit, la carretera de Tapis a Costoja s'ha tallat i ha aïllat Maçanet de Cabrenys i Sant Llorenç de Cerdans, i la carretera de la Vajol i Agullana a les Illes també ha estat bloquejada. Passa el mateix al coll de Banyuls que impedeix la circulació entre Espolla i Banyuls.

Potser per prevenció anticovid, potser per una aleatòria amenaça inconcreta s'ha erigit de nou el Pirineu com una frontera autèntica, una barrera al pas de ciutadans i de vehicles i mercaderies. Aquest any les mimoses del coll de Banyuls han florit i s'han pansit sense el gaudi de pràcticament ningú.

Els alcaldes dels territoris transfronterers han mostrat la seva preocupació i el govern d'aquí ha dit que estava informat però que la decisió era del govern d'allà. El retorn paroxístic a les fronteres d'estat atempta contra la unitat europea i la ciutadania de la Unió Europea.

Comptem que més aviat que tard es recuperarà la normalitat en benefici de la permeabilitat transfronterera que havia esdevingut un paradigma d'intercanvis eficaços i feliços a les dues bandes.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit