La mare que matà la seva filla ha estat condemnada a 20 anys de presó. Després d'obligar-la a prendre tranquil·litzants la submergí a la banyera. Havia estat ingressada en diverses ocasions pel seu trastorn bipolar.
Emissaris de la psiquiatria explicaren al tribunal que l'acusada tenia les facultats mentals conservades -que sabia el que s'empescava, ves!- a pesar de la malaltia mental.
Què passa a l'interior del cervell d'una mare, d'un pare, que mata el seu fill? Funciona exactament igual que el de l'àvia a qui la filla deixa confiadament els nets? El cas d'un pare que se suïcida amb els fills. Ell sobreviu. Se l'ingressarà en un centre psiquiàtric o se li deixarà caure sobre les espatlles tot el pes de la llei?
Com a metge forense sempre que he hagut de declarar davant un tribunal sobre l'estat mental d'un acusat he tingut la sensació que caminava sobre la corda fluixa. Si la majoria de les vegades no sé per què penso el que penso, per què actuo com actuo, què s'amaga darrere els meus estats d'humor, com puc estar convençut que he estat capaç de hackejar una ment desconeguda i desencriptar tots els seus secrets?
Un dels cavalls de batalla de la teologia ha estat la presència insubornable del mal. Sant Agustí ho justificà amb l'argument que el Creador ens havia fet entenimentats i lliures. Prou espavilats per saber diferenciar el bé del mal i lliures per triar segons el nostre desig. Per aquella època un home de lleis, rigorista, lector apassionat de debats teològics i inquisitorials, es posà a escriure a la llum tènue d'una espelma i sota la mirada afligida del Crist crucificat els criteris de Sant Agustí aplicats a la justícia terrenal i que servirien per enviar un acusat a la garjola.
La qüestió no és que sapiguem el que fem, sinó perquè ho fem. Pràcticament tothom sap el que es porta entre mans, fins i tot els que pateixen un brot psicòtic o que actuen fora de si. Qui en un moment de ràbia o frustració no ha trencat un plat o ha dit paraules gruixudes? Oi que sabíeu el que fèieu? Si m'apureu -i espero que se m'interpreti bé- fins i tot un gos sap que pot ser castigat quan surt lleuger de la cuina amb la cua entre cames i un tall de cansalada a la boca.
Després de segles la justícia continua fidel a la jurisprudència establerta en nom de la instància suprema que no admet apel·lació. Eren temps revoltats i per això a ningú li ha d'estranyar el biaix teològic i inquisitorial.
La neurociència, jove i descarada, ens recorda que no som tan lliures com sembla. Com a criatures biològiques el que fem o pensem té una causa i on hi ha causa no pot haver-hi llibertat plena. Només un ésser espiritual com ara un angelet podria posseir lliure albir. Només aquest ésser alífer podria ser bo o dolent. Quan sento en boca d'un col·lega que un acusat és dolent, flairo l'olor de carn cremada de l'època que s'enviaven les bruixes a la foguera.
Per descomptat que la maldat existeix, sinó que li ho preguntin al pare de la nena morta. Però en el camp neurològic no hi ha sinapsis cerebrals bones o dolentes. No hi ha neurotransmissors bons o dolents.
Quan es preguntà a la mare durant el judici per què ho havia fet respongué que ho veia tot negre. Qui ho veia clar era la gent togada i experta de la sala com si una llum blanca que no procedia de cap finestra els il·luminés les mirades. Temo que un dia la mare deixarà de recordar els fets com si contemplés una pel·lícula i s'identificarà amb el personatge de la mare malvada. Aleshores començarà la veritable condemna. Reclosa en la pròpia pena.
