En aquests dos articles parlo un xic massa de mi mateix, cosa que sol ser literàriament impúdica per antipàtica i vanitosa. Tanmateix, ho faig perquè, en aquest temps de solitud absoluta, soc la persona que més a prop tinc. No obstant això, procuro des de la meva subjectivitat objectivar la situació col·lectiva, que ha passat a moltes persones.
Hi ha trets comuns de comportament entre els castigats per la COVID-19: molts dies closos a la llar, llegint, mirant pel·lícules i sèries, xerrant per internet, sortint a fer un tomb per esbandir la boira i tot es feia en funció d'assossegar-nos, de convèncer-nos que seria un mal passatger i que havíem de resignar-nos per una causa superior: el bé col·lectiu. Ens esforçàrem per pensar que algú ho resoldria de forma científica i de nou celebraríem plegats la victòria superat del tot el mal son.
Van parar el món el mes de març de l'any passat i el van tornar a posar en marxa a l'arribada de la calor estiuenca. Durant aquest llarg període de reclusió només férem un dinar en un restaurant de la Fageda d'en Jordà i menjades al camp del que portàvem cuinat, una a cap de Creus, al Turó de l'Home del Montseny, a un prat als afores de Beget i en una platja de l'Escala. També a l'estiu vingueren a dinar al pati de casa amics que feia mesos que no vèiem.
La setmana passada i per raons administratives, després d'un any fora, vaig tornar a la meva ciutat, Girona. Que canviada l'he trobat! Quan vaig marxar estava sotmesa a la dinàmica habitual, gent pels carrers, botigues obertes, el Mercat del Lleó ple, persones en les terrasses dels bars, vianants, turistes i passavolants. L'epidèmia ha fet estralls. Molts comerços han tancat, alguns de forma irreversible, altres fan la viu-viu i s'ho estan pensant, nogensmenys tenim amics dedicats al sector dels serveis, o amos de carnisseries o petits supermercats, que els ha anat bé, com ha anat molt bé a algunes grans empreses. No sé si és cert, però sempre he sentit que les grans fortunes s'han fet en temps de grans crisis.
Personalment em sento psicològicament i intel·lectualment canviat; s'ha format dins meu sensibleria cosona i carrinclona, jo no era de tan llàgrima fàcil. Se m'ha alterat també el gust cinematogràfic. No suporto les pel·lícules morboses, d'odis, enveges i venjances, els drames i les tragèdies, els amors fallits, les imatges esgarrifosos em fan fàstic. Res de terror, de ciència-ficció, apocalíptic o distòpic, ni maldats ni xacres, ni injustícies socials com el racisme, el maltractament de la mainada o de les dones. Res de persones rares o mentalment tarades; representaria un càstig empassar-me una bona pel·lícula com El resplandor d'en Kubrick, somiaria que en Jack Nicholson surt de la pantalla amb un ganivet sagnant. He presentat en sessions de cinema-fòrum films d'Ingmar Bergman, d'Antonioni i ara no m'apeteixen gens, com tampoc els directors de la nouvelle vague o del neorealisme italià.
Vull cinema clar, senzill, de paisatges oberts i cels blaus, no d'interiors i sense massa entrebancs en els arguments, que em distregui, que no m'exigeixi esforç mental, comprensible, films de l'oest americà com el que ens agradava de petits, d'aventures, de gàngsters, històric sense ser feixuc, d'intriga, d'espies. Em complauen les sèries amb argument, sense ser cursi o massa frívol; no em satisfan si no hi ha acció ni intriga, si van sobrecarregats de diàlegs o d'embolics domèstics o sentimentals, no les aguanto, inclús The Crown em va afartar i no la vaig acabar perquè em cansà tanta endogàmia reial, tanta ximpleria, tant d'egoisme entre la gent que es creu superior i només pensen en les seves conveniències. Tanmateix, retratava bé el tarannà de moltes monarquies.
Que hagi canviat el sentit estètic i ideològic respecte a la cinematografia s'ha d'explicar per tot el que passa a la nostra societat trista i de futur incert. Tinc el drama i la tragèdia al carrer, no la vull veure en el televisor. Busco evadir-me per calmar-me, per asserenar el meu esperit angoixat.
He recuperat trossos de la meva infància. També tenim la sort que l'amo de la caseta on vivim, en Narcís, conrea un hort on anem a trencar faves, pèsols, pebrots, arranquem cebes, enciams, escaroles, etc. Al costat de casa hi ha una pineda i he agafat espàrrecs com feia de petit. La casa té una llar de foc que em porta a la llar de foc de la casa dels meus pares.
La reclusió, si fos voluntària, no imposada, tindria un altre sentit, ara bé, sentir-se presoner per culpa del virus genera molta ansietat, una viva inquietud torbadora a propòsit d'un futur incert; provoca moltes cabòries psicològiques, un estat permanent d'intranquil·litat i d'agitació emocional. Quan he preguntat als companys amb els quals més unit em sento com s'havia alterat violentament el seu tarannà, m'han respost que havia minvat la libido (la concupiscència sempre es redueix sotmesa a un estat anguniós), també se'ls ha escurçat la paciència, la capacitat de concentració, a la nit, insomni, i el metge els ha receptat per dormir bé Lormetazepam. Tots ens hem recollit més en la nostra interioritat.
També ha florit en un bon amic, malgrat l'epidèmia, una bonica història d'amor. En Jaume mirant àlbums va trobar la fotografia d'una noia, la Blau, amb la qual van viure un intens amor adolescent, però pel fet de viure en pobles allunyats van perdre el contacte. Després de quaranta-cinc anys s'han tornat a retrobar; els dos conserven bon record d'aquell festeig. S'han preguntat com els hauria anat la vida junts, ella va respondre que s'haurien separat perquè ell era un exaltat faldiller i tenia molta requesta.
La Blau no es va voler casar i viu sola; en Jaume és vidu. Els companys estem pendents de com acabarà aquest idil·li recomençat, creiem que s'estan espavilant per viure plegats. El riu de la vida ha girat a favor seu.
Ànims i que tinguem sort!
