18 de març de 2021
18.03.2021
Diari de Girona

18 anys

17.03.2021 | 23:31
18 anys

El retorn, una mica rocambolesc, de Laporta al Barça, tanca el cicle que va obrir amb la seva primera presidència. Per obrir-ne un altre, esclar, però de moment tanca el que va obrir el 2003, quan ningú no era independentista i uns quants vam començar a propagar la idea que un petit país com Catalunya, si es basava en la intel·ligència, en l'economia de mercat, en l'elitisme i en l'exigència, podia tenir alguna oportunitat. Ningú no era independentista, llavors, ni molt menys pels motius encertats. Esquerra estava massa entretinguda amb la joguina del poder i Mas, massa enfadat perquè li havien pres la joguina del poder. El Jan va ser l'única emergència i el poc que va brillar, va brillar al seu voltant. No va brillar poc per a un club de futbol, esclar, però com diu Arcadi Espada, ens convertírem en una nació esportiva. I això no és gaire. Jo el 2010 vaig entendre Artur Mas i per tant vaig deixar-lo d'estimar i no havia vist mai un frau de dimensions tan descomunals, ni algú que es rigués de tots plegats tant a la cara, ni un tret tan a prop del cervell, ni un que ens assaltés faltant-nos de tal manera al respecte. Jo el 2010 vaig entendre Catalunya, i la seva discapacitat política, i l'exèrcit de mutilats que en vivien i encara en viuen, i la depriment endogàmia, que ha degenerat en hemofília, i els nens de la propera generació la meitat seran tontos a Catalunya, i vaig pensar, «no en sortirem mai», i vaig deixar de creure en el petit país, i molt menys de dreta, quan els bastaixos avançaven cridant «de baix cap a dalt», i tothom volia ser «la gent». Tot seguit vingueren els de «ni un paper a terra» i així tancarem el curset accelerat de sofisticació política. Vaig veure la CUP, vaig veure la FAI, vaig veure els cadàvers llençats com la sal sense assecar a la cuneta l'Arrabassada, vaig veure les ploraneres al funeral, els de la queixa, els de la complanta, els de l'enemic imaginari, els de la vida justificada en el que no es pot justificar, els que donaven consells havent perdut, els que tornaven com herois com si haguessin guanyat, els que cobraven com no cobraran mai els que serviren de veritat, i amb amor. Han passat 18 anys d'ençà que Laporta va arribar al Barça. Els que nasqueren amb la seva eufòria, la setmana passada el van poder votar. Els que tingueren una idea catalana han tingut l'espai i el temps, els diners, la majoria d'edat. Els que ja duien anys fent política, els que poc a poc s'hi van anar incorporant, o dient als altres com s'hi havien d'incorporar. Tots ells han tingut l'ocasió de demostrar-nos el seu abast: els antics per demostrar que estaven homologats per al segle XXI i els que començaven, per demostrar que eren tan intel·ligents com creien i deien, i que realment pertanyien a la superioritat amb què menyspreaven els carcamals.

I ara Laporta torna i encara li diuen que torna descafeïnat. Jo no sé com torna, però m'alegra que hagi tornat. Jo no sé com li anirà però sé que, només de saber-se que guanyaria, el Barça començà a reaccionar, a emergir, a brillar. Jo no sé, no puc saber-ho en aquest país desballestat, què passarà demà, però sé que el mite del Barça va ser real i que a Catalunya tots els exèrcits s'han estimbat: els novençans i els carcamals, els de les lliçons i els que com a mínim ho van intentar, i vet aquí aquest fracàs de totes les teories, de tots els doctors, de la mateixa idea, dels mateixos mutilats. Dels endogàmics, dels hemofílics, tot era un frau. Tot era com Artur Mas però és veritat que ningú no ens ha tornat a sortir tan car. La pantomima de l'1 d'octubre, el deliri de creure que aquella festa generà un mandat, la deixalleria del dia 3, tota escampada pel carrer, i al final com sempre aquest no-res, aquest no-res essencial, fonamental, que no és «el que li passa» a Catalunya sinó el que Catalunya és, quan vol fer política, i que no és culpa d'Espanya sinó el que som íntimament.

El Jan ha tornat. Jo no sé com ha tornat. De fet, ni ell no sabia fins a la matinada d'on trauria els avals. On és el país que havien de fer els que ara li diuen que ja no és el Jan d'abans? Jo no els he sentit mai demanar perdó. I una altra vegada el fantasma del sistema i de la seva maquinació, i més conspiracions, i més enemics inventats. I altra volta la queixeta deficitària, l'escarafall, i una altra vegada els deures sense fer, Catalunya surant com un tros de fusta després del naufragi i al damunt una gavina, la desfeta intel·lectual, la desfeta política. Fa 18 anys, una majoria d'edat, que vam tenir una petita idea, i en fa més de 10 que era impossible no veure, i no entendre, que a Catalunya no havia canviat res, i que no era honest fer creure el contrari, ni viure d'amagar el fonament, i ara tants tarats, i tan mentiders, tornen a fer la tombarella i torna a ser culpa d'algú que no coneixem.

El Jan ha tornat. Catalunya no hi és. Però encara enreden els que l'han fet desaparèixer, els que no han entès mai la política, ni la llibertat, ni la masculinitat com l'únic eix vertebrador de la Història, ni que només compta el que es resol i només existeix el que es guanya; i en aquest país que és la casa de l'àvia morta fa anys, i per estalviar-nos l'enterrament, encara no l'hem enterrada, els intel·lectuals fan la mateixa sentor que el cadàver, i la mateixa cara, i a cada paraula duen la mateixa mort que la pobra àvia descomposada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit