Soc dels que pensa que hi ha una important crispació política tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat i també a altres països occidentals. També soc dels que pensa que crispar ni soluciona problemes, ni cohesiona la societat ni ajuda a la pau i benestar socials. Dit això és obligatori preguntar-nos de qui és la responsabilitat d'aquesta crispació. Com sempre en aquests casos, els principals responsables són els polítics i els partits: fins aquí, res de nou. Però donada l'evidència i aquiescència d'aquest fet, potser que ens interroguem envers altres responsables que també hi són. El que voldria analitzar avui és la responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta crispació.

Quan una sèrie de polítics de tots bàndols i colors generen crispació política, la crispació pot augmentar o apaivagar-se en funció de com reaccionen els media de comunicació. El que veiem freqüentment és que uns media per afinitats polítiques o ideològiques i altres per l'irresponsable desig d'atiar la confrontació magnifiquen els problemes. Val a dir que aquesta actitud els ve de perles per incrementar audiència i el seu negoci.

Sembla que els media i en particular els audiovisuals, tenen com a únic objectiu captar audiència. Aleshores la confrontació, com més pujada de to millor, a banda que contribueix al penós espectacle de les baralles, crits i insults de la ciutadania. En pocs media veiem reflexió i seny a l'hora d'analitzar les situacions reals de manera objectiva. Sembla que el destí de la política sigui esdevenir un espectacle a modus del circ del romans que a base d'oferir pa i circ al poble, la veritable política quedava de banda.

L'estratègia del sensacionalisme cada dia s'utilitza més, i provoca que els temes de confrontació (siguin reals o creats) estiguin a la base de debats que de debò són interessants i necessaris, fent que al final acabin en una burda picabaralla, buidant-los d'importància i transcendència. Per més inri, sovint les informacions i debats importants i necessaris s'amaguen de forma interessada. Sovint tinc la impressió que el que abans era propi dels espectacles esportius, ara sigui la característica del món de la política. Sovint constatem que programes de gran audiència tracten les diferències polítiques com si fossin una burda confrontació entre culés i madridistes.

Tenim actualment diversos tipus de mitjans de comunicació. Un d'ells són els conservadors que sovint tenen com a objectiu enderrocar el governs de centre o d'esquerres. Un altre tipus de periodisme que vull assenyalar és el cas (jo diria únic) dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, que enlloc de complir la seva funció de servei públic s'han transformat en uns instruments de propaganda política i adoctrinament continuats del govern independentista en tots els seus espais. A banda al seu voltant s'agrupa la premsa independentista subvencionada.

La cosa no acaba aquí. També tenim mitjans televisius suposadament progressistes que fan programes on s'utilitza la política de forma sensacionalista i la converteixen en espectacle de consum a l'estil dels debats de futbol, moltes vegades sense aprofundir en els temes ni llurs causes. Cal dir que la premsa digital ha desenvolupat debats clarament progressistes que expliquen i defensen les polítiques més avançades i de vegades fins i tot radicals, qüestionant les mancances i contradiccions de les opcions polítiques conservadores amb més o menys objectivitat segons els casos.

Però també cal dir ben alt i fort que tenim alguns casos, especialment de premsa, que sempre han estat moderats, ponderats i més o menys progressistes on trobem magnífics professionals que estan ben qualificats per fer una anàlisi política objectiva i on a les seves pàgines d'opinió es dona veu a una diversitat plural, respectuosa i veraç.

En aquest panorama del món de la comunicació en què vivim no podem oblidar la retroalimentació de les xarxes socials, que sovint mantenen la crispació a nivells esparverants. Malauradament, els mitjans tradicionals no fan una funció compensadora d'unes xarxes socials cada cop més actives i influents en gran part de la ciutadania. Xarxes on es difonen en la majoria dels casos missatges simplistes quan no directament falsos amb les repercussions que estem veient en determinades societats com ha estat l'etapa d'en Trump als Estats Units. Els mitjans de comunicació no sols no compensen els excessos de les xarxes sinó que en moltes ocasions l'únic que fan és fer-se ressò tot ampliant determinats missatges.

Vull remarcar que l'objectivitat exigible a tot mitjà de comunicació no té per què ser uniformitat. La diversitat d'opinions és inherent a l'activitat política i ben saludable doncs en política no hi ha fórmules perfectes ni universals. El que no és admissible de cap de les maneres és la manipulació i la desvirtuació dels fets polítics.

Cal reivindicar i exigir més que mai informacions objectives, opinions fonamentades i bones anàlisis de la realitat que no tenen per què ser neutres i que poden aportar visions que reflecteixin diferents maneres de contemplar una mateixa realitat en funció de la ideologia o simplement de les visions personals que varien en funció dels valors i interessos legítims que totes les persones tenim. En tot cas, cal que les visions i propostes polítiques respectin la realitat i no la manipulin ni la deformin.

Donada la meva edat, experimento una certa melancolia de l'època en la qual sabies qui era qui en els mitjans, i et podies fer una idea de la realitat comparant els diversos punts de vista d'uns mitjans de comunicació que podien estar confrontats però que en el seu conjunt reflectien la complexitat d'una mateixa realitat. Possiblement aquesta nostàlgia personal meva sigui la conseqüència de la meva incapacitat per entendre i afrontar un molt que ja m'ha depassat social i intel·lectualment. Esperem que les noves generacions vinguin dotades de la lucidesa i flexibilitat necessàries per afrontar les dificultats d'un món cada cop més complexe i que evoluciona ràpidament. Amén.