24 de març de 2021
24.03.2021
Diari de Girona

L'hort és polític

23.03.2021 | 22:53
L'hort és polític

Aquesta pulsió ruralitzant de l'independentisme s'ha concretat a l'escola de la meva filla en què tenim un hort. Un hort. I esclar, a la meva filla no li agrada anar a l'hort. Som el país amb la millor cuina del món però anar als restaurants, a conèixer els cuiners, que serien feliços de rebre els nens; anar als restaurants i aprendre a seure a taula, i a menjar, i a distingir el talent, i la qualitat, això és elitista, i no ho sabem fer, no ens ho sabem ni tan sols imaginar, i tenim un hort, amb les mosques i els cucs i les verdures, que és el que exactament ens mereixem. I després de Puigdemont, Quim Torra. I d'aquí a una estona, Pere Aragonès. No hi ha res a fer.

Fa unes setmanes ja la Maria va advertir-nos amb gran disgust que els havien obligat a plantar uns calçots, amb la sinistra idea de fer una calçotada. Una calçotada no és només el moment més baix de la gastronomia mundial, sinó de la Humanitat. Sortint de Prats de Molló algú va organitzar una calçotada i vam tornar-hi a entrar. En un intent a la desesperada, i aprofitant un descuit de la mestra, la Maria va intentar ofegar els calçots amb molta, molta aigua, per veure si els matava, però fou inútil i dimecres ens digué que dijous era el dia que la meva escola, que és la seva, havia decidit furgar en totes les categories de la indignitat fent la calçotada. De primer, calçots; de segon, una botifarra amb ceba que el cuiner no havia cuinat mai abans. Ella sabia que era fosca la jornada que l'esperava. Em va demanar ajuda i li vaig dir que no s'amoinés, que puntualment a la una, que és l'hora que dina, un destacament de Via Veneto arribaria a l'escola per dur-li unes croquetes amb patates suflé i un arròs pilaf. I ho haguessin fet. Ja ho crec que ho haguessin fet. Perquè a mi a Via Veneto m'estimen molt, però qui es prenen seriosament és la meva filla. El que els calçotaires mereixen és que Hortensio Ramos vestit d'esmòquing els posi amb la seva presència incontestable davant del mirall de la seva barbàrie. Ho mereixen, ho necessiten. Ho reclamen. Sobretot en una escola, que és on aprenem. Sobretot en una escola, que hauria de reprimir la desfeta i no propagarla. Sobretot en una escola que es diu Peter Pan, però el pols màgic necessita la complicitat d'un pensament i el riu fa temps que va deixar la verda plana. El logotip de la meva escola era abans l'ombra del seu protagonista. «Però no puc anar ja amb tu, Peter, he oblidat el valor», i Wendy s'alçà i encengué el llum, i ell llançà un crit de dolor. Ara el logotip és una oligofrènica i uns nens tarats que diuen paraules en anglès per fer-se els internacionals. Un hort de calçots inútilment ofegats, un hort polític, un hort doctrinal, intencionat, acomplexat a la ciutat dels restaurants.

La meva dona desaprovà Via Veneto i digué, si no t'agraden els calçots, menja't la botifarra, però la Maria no volia simplement sortir-se'n, sinó denunciar, no volia una solució, sinó un manifest, i fou així que en la tisora de la nit que queia i l'endemà que s'apropava, l'Anna accedí a preparar-li una amanida d'arròs que pogués dur en un tàper, per no haver-se de menjar els calçots i poder subratllar que no se'ls menjava. Aquell dijous, com d'altres dies que de sobte la trobo a faltar, vaig sortir una mica abans de l'Àrsenal i camí del restaurant vaig aturar-me a l'escola i la vaig fer avisar, per amanyagar-la una mica i deixar-la anar, i em va dir que la tutora havia trucat a l'Anna per dir-li que no es podria menjar l'arròs que li havia preparat «perquè és diferent del que tenen per dinar els seus companys, i quan la veiessin preguntarien per què ella té un plat especial», i que l'Anna, com sempre que l'adverteixen d'una norma, havia sucumbit; i vaig fer avisar també la tutora, li vaig preguntar si era veritat que per l'excepció d'un dia havia telefonat a la meva dona, em va dir que sí, la vaig mirar fixament als ulls i li vaig dir: «Poca feina, poca feina, realment molt poca feina», i ella va fer com el gest de concedir, i vaig estar de sort, perquè no sabia què més dir, ni si el que m'hagués sortit hauria estat el que s'espera d'un pare.

Per descomptat al vespre la meva dona m'acusà de pare populista, de fer viure la meva filla perillosament en el conflicte, i jo sé que és la millor mare del món però en l'irradiador del port no ens entendrem mai. La Maria ja s'havia adormit, sabent que havia guanyat com i per què i amb qui. Els restaurants, els conflictes i la meva filla. L'igualitarisme i l'hort, i l'hort és polític.

No sé si soc un bon pare. No sé, quan els anys passin, què pensarà de mi la Maria. Sé que ens haurem divertit i que la mort em trobarà sense cap reserva. I sé que no hagués pogut ser el teu pare de cap altra manera.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit