Estem vivint temps difícils tant en el camp sanitari com el social i econòmic. Tinc la impressió que la pandèmia de la COVID-19 està trastocant molts aspectes de la gàbia de canaris en la qual hem cregut viure fins fa pocs anys. El malestar que està engendrant la desigualtat social i econòmica genera un munt d'ansietats, frustracions, greuges, desolació i sensació de desemparament en sectors de la població cada cop més amplis. Els partits tradicionals, tant de dretes com d'esquerres, no han sabut donar respostes ni solucions convincents al cúmul de demandes socials que estem vivint. Aquesta situació l'han explotat grups populistes com Trump als EUA, els impulsors del Brexit o els partidaris que la República Catalana Independent serà la solució a tots els nostres mals. Les causes a aquesta situació són diverses i complexes i per tant la solució no pot ser senzilla ni automàtica.

Un del elements que avui voldria analitzar breument és el paper que ha jugat en aquesta situació la meritocràcia i la competitivitat. La meritocràcia portada a la seva màxima expressió acaba generant unes elits superbes que exclouen tots aquells que es queden enrere. Relegar al menyspreu quan no a la insignificança les majories que no formen part de les elits té dues conseqüències funestes: ressentiment dels relegats i no tenir en compte la transcendència d'aquests sectors en el correcte funcionament de la societat. És a dir, la producció d'aliments i béns bàsics, transportar-los adequadament i a temps als ciutadans i el mantenir (entre d'altres) els serveis bàsics de sanitat, ensenyament i seguretat no depèn de les elits, depèn del ciutadà mitjà que treballa i compleix dignament amb les seves obligacions.

La competitivitat despietada i la meritocràcia excloent no poden substituir la imprescindible necessitat de cooperació i col·laboració de les societat modernes i el que és pitjor: ens està impedint valorar el que és veritablement important per les nostres vides de cada dia i per la felicitat de les famílies. La pandèmia ens està mostrant que per les persones del carrer és més necessari i útil un camioner que molts economistes; que quan es tracta de salvar la vida o superar la malaltia, són el personal sanitari qui ens ho resol i no els polítics. Quan tenim gana, és el pagès o ramader qui ens omple la panxa i no el partit de torn. Quan volem portar una mica de pau i tranquil·litat al confinament de la pandèmia és el món de la cultura i la tecnologia qui ens permet passar el mal trago, no les sessions parlamentaries repetitives i estèrils.

És alarmant que els polítics normals comprenguin tan poc i tan malament el descontent de la població i la conseqüent agitació política que d'això es deriva. Són insultants els ja habituals discurs buits que es limiten a demonitzar la ultradreta i el populisme, però no són capaços d'establir pautes per resoldre els problemes que per tots són obvis. Fa por que els sistemes polítics actuals no siguin capaços de resoldre els problemes bàsics de pobresa, atur i la insuficient implantació de la igualtat d'oportunitats i drets.

Mentre a Catalunya el món independentista només està preocupat perquè siguem una República Catalana Independent, sobrevivim gràcies a tots els treballadors (molts d'ells immigrants) que satisfan les nostres necessitats bàsiques i mantenen l'esperança en el futur. Serà que els nostres polítics viuen en un altre món i no s'han assabentat del que realment ens cal? Si no és així, ho sembla.