AGirona l'evolució de les valoracions i estimes que ha tingut el patrimoni cultural es pot explicar a partir d'algun exemple, que podem explicar els qui fa més anys que som gironins. Una mostra: era als anys quaranta i allò que avui és majestuós passeig Arqueològic tenia un aspecte patètic, fastigós, increïble. La Torre Cornèlia tenia als seus peus un cremador d'escombraries, d'aquell tipus gehenna, que crema sempre, diu un text bíblic. A la rodalia s'hi citaven els gossos més famèlics i abandonats. Amb la fumèrria pudenta el paisatge es feia més gris. L'enllumenat elèctric dels carrers de Girona s'acabava al portal de Sobreportes, que així senyalava un Finisterre ben gironí. Les rates s'hi podien engreixar i ho feien sense límits. Perdoneu, lectors, si estaveu dinant.
Dit això, un exercici de memòria de 80 anys ens pot ajudar a valorar el progrés cívic i social que hem viscut. És el moment de recordar, per contrast, aquell dia esplendorós de Temps de Flors, que tots hem viscut en aquell mateix lloc, quan fem cua per entrar als Banys Àrabs .
Hem posat atenció i estima al patrimoni de la ciutat que ve a ser l'herència del temps i de l'espai. La quantitat i la qualitat dels testimonis patrimonials més visibles i més valuosos formen un sediment que no ha de funcionar com qui engega un pilot automàtic, sinó que cada època ha d'acceptar-ne el relleu com una alta responsabilitat.
Es va celebrar a Girona una Conferència sobre «Patrimoni i Cultura de Pau» que va organitzar Amics de la Unesco de Girona; una de les comunicacions va ser dedicada a aquesta atenció que mereixen els béns culturals. La comunicació era titulada «Les tres p de Patrimoni», tres exigències que podem repassar. La primera era «presència», paraula que pel seu origen significa estar al davant; és a dir, no valdrà tractar el patrimoni des de lluny; gestors, administradors i ciutadania han de tenir presents les obres, ja no valdrà dirigir a distància, cosa que s'havia fet, ben cert, des de 700 km de lluny. Si una obra no és present no s'estima. La segona p és «pedagogia», l'art i la ciència de l'educació, necessària especialment a les primeres edats. Però és que tots som nens, ben mirat, davant d'uns béns culturals que poden tenir centenars d'anys d'existència, i tota explicació queda curta i els educadors han de saber aprofitar la nostra curiositat. La tercera és «participació», que vol dir obertura, compartir, engrescar.
Aterrant a unes realitats gironines concretes podem repassar els tres conceptes citats. Concedit que la presència és primordial, preguntem-nos, per exemple, com podem estimar el Fons d'art Santos Torroella si no l'hem vist mai i ningú ens l'ensenya, s'ha de guanyar la presència. Precisament els gironins ja hem acabat de pagar aquest Fons d'art trencant la guardiola gran. (Mira, podríem celebrar-ho.) Un altre tema seria pensar i trobar l'espai apropiat i digne per a l'exposició necessària, en aquestes ocasions; seria bona hora per veure la necessitat de disposar d'un espai municipal cèntric, com per satisfer el desig de comunicació que tota autoritat hauria de tenir.
És necessari fer pedagogia, ben lluny d'aquell programa d'un altre segle que anunciava «tot pel poble, però sense el poble». Els actes d'alta participació ja no s'haurien de pidolar mai, haurien de ser norma acostumada d'aquesta ciutat educadora.
