Al costat de la bona entesa no existeix l'exigència insolent que posa en dubte la identitat de molts afectes. Tard o d'hora, el que era paraula (es converteix en al·lusió silenciosa) i així d'una manera discreta arriba l'oblit. Hi ha moments en la vida en què només triomfa l'autèntic i les tensions acumulades esclaten. Crec que és bo entendre el fàstic i veure que al costat de tot allò que a primera vista sembla «correcte» hi ha la necessitat de veure la nostra submissió i per tant el nostre doblegament.
Em fa fàstic la gent que en la naturalitat hi veu una evidència d'amenaça. Em fa fàstic la gent que va de culta i no passa d'estèril. Em fa fàstic la gent que sotmet tot a judici i amb gest impertinent critica allò que no comprèn. Em fa fàstic veure les variacions mentals d'uns i altres. Sí, els mateixos que depenent del que tinguin a prop, es comporten d'una o altra manera. Em fa fàstic la gent que no veuen la bellesa de l'error i t'ho recorden de per vida. Em fa fàstic la gent descomposta per l'enveja; la mateixa que imposa sobre nosaltres els seus fantasmes i busquen danyar. Em fa fàstic la gent que no estimula l'humor i van per la vida amb cara d'amargats...
Heus aquí moltes coses que em fan fàstic. No necessito l'acceptació sonora de l'aplaudiment, ni pateixo la metamorfosi dels prejudicis, per tant (somric) la meva columna d'avui és el poderós fàstic, que després es converteix en nàusea, i a la fi vomita.
