Continua el país paralitzat. Sense Govern ni president. A les darreres hores han sorgit noves discrepàncies entre els que haurien de ser socis de Govern. Fins i tot Jordi Sànchez ha apuntat la possibilitat de votar Aragonès i no entrar en el repartiment de conselleries. De debò, aquesta idea costa de creure perquè JxCat perdria molts càrrecs públics i no es troba en disposició d'aquest luxe. La seva gent no permetrà perdre el sou públic i menys quan porten més de deu anys cobrant un salari totalment fora de mercat. I la gran majoria d'aquests personatges no trobarien feina al sector privat.
I així anem. Sense brúixola, perdent pistonada en comparació amb la resta d'Espanya i aïllats d'Europa. La pregunta que es poden fer molts electors és si hi haurà algú capaç de posar seny i de formar un Govern amb capacitat d'afrontar els problemes reals de Catalunya ja sigui en l'àmbit sanitari, econòmic, social o territorial. El gran debat sobre el Consell de la República pot ser molt interessant per als fanàtics que viuen del procés i per a la supervivència mediàtica i política de Carles Puigdemont, però la seva aportació en favor del progrés del país és zero.
I en aquest atzucac hom es pregunta quin hauria de ser el paper de Salvador Illa. Al llarg de la campanya parlà de retrobament, passar pàgina, etc., etc. Però els números son els números i, malgrat guanyar en nombre de vots les eleccions, no té prou suports per conformar una majoria parlamentària.
La situació actual no és fàcil. Però la gent -una bona part- vota perquè li solucionin els problemes i no se n'originin més. En aquest sentit jo proposo l'abstenció del PSC per tal que Aragonès pugui encetar la legislatura.
Si ERC i el PSOE s'entenen a Madrid, per què no ho poden fer a Catalunya? La resposta és fàcil: per por. Manquen avui a casa nostra polítics valents, que no defugin les responsabilitats i que preguin decisions arriscades que fins i tot políticament els poden cremar però que beneficiïn Catalunya.
El paper de JxCat no porta enlloc. Si depèn d'ells, la legislatura tornarà a ser fallida, per la qual cosa si el PSC pretén trencar blocs, proposar diàleg i demanar consens, la seva abstenció seria molt interessant perquè s'iniciés una legislatura d'un Govern en minoria que estaria obligat a cercar pactes puntuals i a la vegada guanyar-se la confiança d'altres formacions polítiques. Seria un extraordinari favor a Catalunya. Molt més enllà de les preocupacions demoscòpiques, de les pressions i de les incomprensions que podrien crear en un primer moment.
Si no és així, el vot al PSC pot ser tan estèril com el de fa tres anys a Ciutadans, que, malgrat gaudir de trenta-sis escons, no va marcar mai l'agenda parlamentària. Salvador Illa és un home prudent, però ha d'anar en compte per tal de reafirmar el PSC com un partit autònom. Aquesta barreja de català-castellà en les intervencions del líder socialista no ?provoca en aquest sentit gaire optimisme.
Si en realitat ideologies diferents aspiren a trobar-se per tal de treballar en favor del conjunt del país, algú ha de fer el primer pas. JxCat tensarà la corda tan com pugui perquè pensa que té els trumfos a la mà. Però Illa no pot desaprofitar l'ocasió i s'hauria de plantejar una abstenció difícil de comprendre a priori en alguns sectors, però que obriria una nova etapa en una Catalunya on ningú ha de renunciar a la seva ideologia, però sí combatre conjuntament la crisi epidemiològica i l'econòmica. En aquest sentit, tothom hauria de remar en la mateixa direcció i deixar de banda velles rancúnies i mesquineses.
