08 de abril de 2021
08.04.2021
Diari de Girona

La marxa fúnebre

07.04.2021 | 23:28
La marxa fúnebre

Ha mort Arcadi Oliveres, ha mort un perill públic. Si el que ell defensava s'hagués aplicat, hauria condemnat a la misèria milions de persones. Oliveres cisellava la mort en cada una de les seves proclames i és una victòria col·lectiva que hagi caigut ell abans de fer-nos caure als altres. L'abolició del capitalisme, i ell la professava, és un crim contra la Humanitat. El seu «procés constituent» va ser pitjor que un crim, va ser un error. Va viure al permanent costat equivocat de la Història, no va entendre res del que es va ocupar. Potser no va tenir cap maldat, però tampoc cap intel·ligència. Explica la derrota, la desfeta, de la classe política independentista, que els diferents líders s'hagin afanyat a enaltir-lo com si fos un heroi. Si aquests són els herois, no calen enemics. I d'altra banda, si no entens que Arcadi Oliveres és just el contrari del que una societat pròspera necessita, la decadència i la degradació són el teu únic destí.

Arcadi Oliveres va ser un fanàtic contrari als interessos de la llibertat i de la vida. Si les seves teories econòmiques s'haguessin aplicat, jo hauria pogut marxar a viure amb la meva família a qualsevol altra ciutat, però milions de catalans haurien quedat atrapats en un sistema econòmic, i moral, que hem vist al llarg del anys i dels països que només ha dut a la gana i a la destrucció les persones que l'han patit. En l'hora de la mort no es considera oportú d'escriure sobre el finat si no és per dur-lo de la maneta fins al redós de Sant Pere. És de societat tova i perdedora que així sigui. En l'hora de la mort s'ha de ser just amb la vida. L'única forma de respecte amb els que se'n van és la veritat –i també amb els que es queden. L'única forma de civilització és conjurar el perill que Oliveres i persones com ell arribin algun dia a sortir-se'n en el seu propòsit tenebrós. Són els grans assassins de l'ànima, perquè no la comprenen, perquè l'odien. Odien l'home tal com és i el voldrien substituir pel seu deliri planificat i monstruós. Vet aquí l'origen de tots els camps de concentració. Són ells, els grans lliberticides, perquè no tenen la força, ni el coratge ni la llum per viure la llibertat en la seva plenitud, en la seva competència, en la seva angoixa i en el seu dolor, que és l'única manera de viure-la. Es feia l'amic dels pobres i si hagués pogut donar-los el que volia, els hauria condemnat a una mort segura. Arcadi Oliveres era als desafavorits el que els articles dels intel·lectuals de l'independentisme són a la independència de Catalunya. Oliveres també fou independentista, company de lluita d'aquella pobra monja Forcades.

Diuen l'home que va morir dimarts, però ja fa temps que divaga la marxa fúnebre. La seva i la de la seva Catalunya. Veig els cadàvers, veig els fantasmes, veig els que encara volen tenir raó quan, més que morir-se, la vida s'ha avorrit d'ells, i l'esperança, i l'alegria, i simplement se n'ha anat deixant que l'espectre continués emmirallat en el seu naufragi. Qualsevol dia diran que ha mort Pilar Rahola i costarà de distingir el dia i l'any i el segle. Pilar Rahola morí quan tingué la barra de carregar-li a l'Àngel Colom els deutes d'aquell Partit per la Independència que van fundar junts. Catalunya està col·lapsada de cadàvers, de fantasmes i d'estimballs. I tot el que sembla nacional és personal. Tu mira Pere Aragonès i ho entendràs. A qui coneix Puigdemont no li estranya on ha anat a parar. Pepe Antich és personal, i alguna cosa pitjor. I per descomptat els que escriuen com si fossin l'essència de Catalunya. Jo els conec. Jo soc el seu testimoni més antic, i qui encara els vetlla just fins que el vigilant apaga de nit el llum.

Arcadi Oliveres no va perdre, el vam guanyar. No «ha mort». «Es va» morir. És molt diferent. L'independentisme no ha estat derrotat per Espanya, sinó pels seus apologetes, que van intentar sublimar les frustracions i les impotències de la seva vida amb Catalunya. Jo sé que molts joves encara pensen que la lluita continua. Jo sé que molts us heu cregut que el poble hi era i van fallar els líders. I creure-ho no és una manera de pensar, sinó de viure. Creure-ho és prendre cada matí de vàliums, com si no us poguéssiu permetre la intensitat completa de la vida. És cert que els líders van fallar, però només perquè el suposat poble no existeix, i els encara més suposats intel·lectuals són una mentida i miren d'inventar-se al mapa el que no poden imaginar-se al llit.

Som el país de les causes equivocades i pels motius més estúpids. No tenim una idea general de poder, ni d'intel·ligència, ni de bon gust. No som un país que aporti cap idea valuosa al món. Només un gran dolor malgirbat, no gens digerit. Arcadi Oliveres, la versió més depriment i macarrònica de tot allò que Europa i Amèrica van combatre durant la Guerra Freda. El que Churchill i Patton volgueren arrasar un cop derrotat Hitler, però ja s'havia vessat massa sang i un món en runes necessitava començar a viure en pau. A Catalunya necessitem enterrar els cadàvers perquè la vida no faci aquesta insuportable sentor a àvia morta i tancar el camp perquè les cabres no espatllin amb coces i cagallons la vida civilitzada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit