Quan l'agost de 2020, EUA va patir la més gran de les humiliacions en el si del Consell de Seguretat de l'ONU en veure que només la República Dominicana donava suport a la seva proposta d'extensió indefinida de l'embargament d'armes a l'Iran, Mike Pompeo, llavors secretari d'Estat, va exclamar que allò era «simplement de bojos». Ho va dir respecte del resultat de la votació: dos vots a favor, dos en contra i onze abstencions. L'assumpte s'ho valia perquè, per primera vegada a la història de la institució creada després de la Segona Guerra Mundial, s'enterrava la política de blocs i cadascun dels aliats de Washington anava la seva. Allò era alta política i fou una predicció sobre el canvi que es produiria a la Casa Blanca uns mesos després. El que succeeix a Catalunya és politiqueria de barra de cafè que sustenta l'idiotisme de JxCat, ERC i CUP en un moment clau com és formar govern. També és de bojos.

«Què us passa?» és la pregunta que em venen fent distingits membres del PNV. Uns, jubilats de la política, com ara Iñaki Anasagasti o Emilio Olabarría, i altres en actiu, com ara Josu Erkoreka i Pedro Azpiazu, que es troben en el Govern d'Euskadi. Tots hem esdevingut amics des que ens vàrem conèixer al Congrés dels Diputats. Quan rebo les seves trucades i se'm planteja la qüestió suara esmentada, pateixo automàticament un sentiment de vergonya i de confusió atès que em costa d'entendre i molt més d'explicar com «la fórmula de la Coca-Cola», en expressió d'Anasagasti referida a l'antiga CiU, pot extraviar-se de la manera com ho ha fet i donar com a resultat un volcà en permanent explosió, com és ara la política catalana, la feta aquí i la realitzada a les Corts Generals. Molt més em costa d'entendre com la població catalana, davant l'opció de triar canvi, ha optat per la continuïtat del ball de bastons, sigui des de l'abstenció o sigui des del vot a un inabastable tot o res.

Mentre Catalunya com a entitat es desllissa pel pendent de la irrellevància de tota mena, sigui econòmica o sigui cultural, en el seu Parlament habiten catorze parlamentaris/es amb causes judicials obertes, com va publicar Diari de Girona aviat farà un mes. Imputada la seva presidenta per presumpta prevaricació, frau a l'Administració, malversació de cabdals públics i falsedat documental i imputats els demés, repartint-se delictes o acumulant-los per rebel·lia, desobediència, malversació, prevaricació, revelació de secrets i odi. Tot un panorama que encara dona més incertesa a la legislatura recent començada que és la tretzena. No parlo ni del número elevat d'imputats que ?venen de la política o encara s'hi troben però que avui no tenen aforament per ser parlamentaris, ni tampoc dels que es troben extramurs del país sota ordre judicial d'extradició, que ja compta amb el vistiplau del Parlament Europeu, i que més aviat que tard poden ingressar a la presó sense més dilacions. Un panorama pel veure'l ben assegut a casa i que, en part, explica el perquè ningú no es fia de ningú en l'àmbit independentista. Els Bruto, Casio o Dècim, principals ordidors de l'assassinat de Juli Cèsar, són uns aficionats comparats amb els directius d'ERC, JxCat i CUP.

Al cim de tots ells, òbviament, el marquès de Waterloo, quan proclama que qui ha perdut en l'aixecament de la seva immunitat és «la democràcia europea i el Parlament europeu». Ha superat Saddam Hussein quan es vantava d'estar guanyant la «mare de totes les batalles» just quan tenia els nord-americans entrant a Kuwait. El seu indecent comportament em diu que els seus èxits són les derrotes de Catalunya donat que seguim sense independència, sense govern, sense rumb, depenent de la CUP i per a postres practicant la purga soviètica en ple segle XXI respecte del sempre ?insegur i inestable Jaume ?Alonso-Cuevillas. Que Déu hi faci més que nosaltres, com deia el president Jordi Pujol en els moments en què deixava en mans de l'atzar la solució d'un problema insoluble per a ell i per a tots nosaltres, amén.