Acaba de (no)néixer la Superlliga. Com ja va passar l'any 1955, quan el Reial Madrid i el diari francès l'Equipe van crear la vella Copa d'Europa, primerenca versió del torneig continental entre clubs, aquesta nova actualització ha arrencat amb mal peu i ingents dosis de polèmica, falsedats, desinformació i recels, tot esbombat pels principals organismes oficials del futbol, que han tornat a veure amenaçat el seu monopoli. En aquest context, els impulsors feia temps que s'emmirallaven en grans competicions esportives com l'NFL i l'NBA, esdeveniments admirats per la gran majoria, però que ultrapassen l'esport i abracen amb cartesiana productivitat el showbusiness, tot plegat un vell anhel que la pandèmia i la davallada d'ingressos per l'absència del públic als estadis, ha precipitat. La nova competició busca focalitzar-se en els equips que més interès global i televisiu generen, i per tant, optimitzar els seus ingressos, un procés monopolitzat pels erràtics, arbitraris i opacs organismes competents de sempre. Si la distribució dels guanys presenta, avui, aquesta radiografia, i tampoc hi ha establert un límit salarial que ajudi a contenir les creixents despeses, els clubs, com empreses o clubs privats que són, han volgut emancipar-se per autogestionar-se millor. I amb raó.
Amb la Superlliga s'hi pot estar a favor o no, però el que costa d'empassar-se és l'allau d'arguments enunciats en contra pels diversos estaments del futbol, tots acusant el projecte d'egoista, insolidari i hermètic, en concret els mateixos que han muntat el Mundial de Qatar a l'hivern, la fase final d'una Supercopa d'Espanya a Aràbia Saudita, o que volien exportar partits de lliga als Estats Units per esprémer econòmicament el cartell d'equips punters. D'això se'n diu ser un cínic i un hipòcrita. Com també dir que el futbol és només un esport que pertany als fans, mentre ets jugador d'elit amb fitxa milionària i en els temps lliures converteixes la Copa Davis en un negoci similar. Però la cirereta l'ha posada un polític, clar, en concret la primera mona d'Anglaterra, Boris Johnson, que va amenaçar els clubs anglesos implicats d'expulsar els seus jugadors estrangers si no feien marxa enrere, així com d'imposar-los noves taxes de seguretat, una pràctica habitual a l'hampa. Que aquest paio és un borratxo oligofrènic, estava clar; ara també que és un xenòfob i mafiós. Però què podíem esperar d'un individu que va accedir al poder falsejant? O pitjor encara, menystenint el coronavirus fins que no li va tocar, fomentant així un genocidi entre els seus? Però que se'l comprin els creadors del balconing, que aquí ja anem servits d'imbècils. Sigui com sigui, jo, que al principi era contrari al canvi, ha estat veure aquestes i altres reaccions simiesques, totes esbiaixades, demagogues i zero argumentades, incloses les de molts mitjans, i tenir-ho clar. La Superlliga ha mort: llarga vida a la Superlliga!
