El passat 12 de març, el dia que es constituïa el nou Parlament català sortit de les eleccions del 14-F, la principal preocupació a les tertúlies de casa nostra era la presència de Vox a la cambra catalana. La nit anterior, els partits independentistes havien acordat col·locar cinc representants seus a la Mesa del Parlament deixant-ne només dos a la resta de formacions polítiques (el PSC). Amb la meitat dels vots, s'atribuïen una representació del 70% a l'òrgan de govern de la cambra que hauria de representar tots els catalans. Aquest enèsim atac a la democràcia perpetrat al Parlament de Catalunya era secundari per als tertulians. Potser perquè, des de l'ignominiós ple del 6 i el 7 de setembre de 2017, a Catalunya s'ha normalitzat la permanent vulneració de la democràcia.

Fa dos anys, els partits independentistes van decidir que Miquel Iceta no podia ser senador. I aquesta setmana, amb l'ajut de la franquícia dels comuns, han fet una alcaldada parlamentària buscant un sistema d'elecció, inèdit al Parlament de Catalunya, anomenat Imperiali, i pel que sembla utilitzat a Itàlia entre 1956 i 1991, amb l'únic objectiu d'evitar que Vox tingués el senador que li corresponia pels resultats electorals. Vox ens agradarà més o menys, a mi gens, però ha obtingut 217.883 sufragis de catalans que lliurement els han votat i 11 diputats, més que la CUP i els comuns. Es comença posant el que s'anomena un cordó sanitari a Vox i s'acaba incloent al llistat de desafectes tots els partits que no professen la fe independentista. Al capdavall, ERC, JxCat i CUP ja van vetar el PSC. Només a Catalunya es pot vetar, amb tota naturalitat, la socialdemocràcia, un dels grans pilars de l'Europa de les llibertats, la democràcia i l'Estat del Benestar, construïda després de la II Guerra Mundial.

Vox, el dia d'avui, no té cap poder, ni cap capacitat de decisió a Catalunya. Cap. Ni en tindrà. No governen a la Generalitat, ni a cap diputació, ni a cap ajuntament, ni a cap cambra de comerç, tampoc a cap universitat, ni tan sols a les escales de veïns. Cap empresa ha marxat de Catalunya per culpa de Vox. No suposen cap amenaça directa, més enllà del seu discurs ultradretà (no és l'únic al Parlament). De fet, al Congrés dels Diputats els partits independentistes catalans han coincidit moltes vegades amb Vox a l'hora de votar (JxCat i la CUP més que amb PSOE i Podem). Poder és el que té un partit antieuropeista i antisistema que celebra la victòria de Maduro i que, des del 2017, té un comandament a distància per dirigir la política catalana i posar i treure presidents. Però, resulta que el gran problema de Catalunya, segons l'independentisme i els seus nombrosos altaveus, no és la paràlisi del Govern des de fa mesos, ni que es vulnerin repetidament les lleis o que la meitat dels catalans siguin menystinguts i ignorats pels seus governants. El gran problema és un partit d'ultradreta, que no decideix absolutament res. Una maniobra de distracció més pels incauts.