H e viatjat molts dies, llargues distàncies. He gastat molts diners voltant pel món. Vaig anar a veure les muntanyes, vaig anar a veure els oceans. No vaig saber veure, però, una petita gota de rosada tremolant en una fulla d'arròs a només dues passes de casa meva...» R. Tagore.

El redescobriment de la revista bianual Ecología Política, fundada el 1991, ens ha fet retrobar amb el seu editor, Joan Martínez-Alier (Barcelona, 1939). Aquest professor va estudiar economia i dret i el 1961 va marxar a Oxford i a Standford per aprendre economia agrària. Dels seus més de 80 anys de vida, se n'ha passat una vintena fora del país. És un home llibertari, inquiet i compromès. És un dels introductors a l'estat de l'anomenada economia ecològica i un promotor de l'ecologia política, ell mateix va ser candidat d'Els Verds al Parlament espanyol.

És considerat un dels pensadors científics més importants, durant molt de temps se l'ha marginat acusant-lo de ser apocalíptic, ha publicat al llarg de la seva vida més de 20 llibres i ara fa poc acaba de presentar les seves memòries, Demà serà un altre dia.

Ha denunciat les falses teories del progrés, els excessos de l'industrialisme i el consumisme i la destrucció del medi ambient, l'escalfament global i la destrucció indiscriminada de la natura per l'ésser humà. També s'ha oposat a l'espoliació del tercer món, duta a terme per les grans potències, denunciant el desenvolupisme irracional impulsat tant per Occident com per Rússia i Xina. És un ferm defensor de les polítiques de decreixement que s'han de dur a terme a escala planetària. Si no aturem aquesta dinàmica i no prenem consciència d'això, anem vers una destrucció segura del planeta blau.

Malgrat tenir prop de 82 anys, Martínez-Alier es manté actiu participant en debats i congressos arreu tant de temes ecològics com científics, sense oblidar la praxi política i social.

Just abans de l'inici de la pandèmia, ara fa gairebé un any i mig, semblava que hi havia un moviment global i que alguns estats i organitzacions internacionals començaven a fer cas de les denúncies que, ja fa anys, es venen fent des de l'ecologisme, en el sentit que la lluita contra el canvi climàtic ha de ser absolutament prioritària.

Martínez-Alier, a través dels seus llibres i publicacions, com ara la revista Ecología Política, que dirigeix, ha estat un precursor de l'ecologisme científic a l'estat.

De jove, Martínez-Alier es va exiliar un temps a França, on va treballar a la mítica editorial Ruedo Ibérico, allà va publicar els seus primers títols, que van ser llegits pels cercles més progressistes, però no ha estat fins als darrers anys que els seus llibres han obtingut un major reconeixement. Joan Martínez és un personatge polièdric que és reivindicat des de diferents tradicions, l'ecologisme i els verds, el món llibertari, l'anticapitalisme i l'internacionalisme i fins i tot també per l'independentisme català, des que va confessar públicament que era votant de la CUP.

Alier és un vers lliure que va saber compartir lluites amb gent progressista, ideològicament distants, com ara Manolo Sacristán, de Mientras Tanto, que venia de la tradició marxista. Tots dos varen denunciar els excessos del sistema i varen ser abanderats de la lluita ecologista, pacifista, en un món globalitzat.

No hi ha dubte que les memòries de Martínez-Alier són un dels millors llibres que hem llegit darrerament. El professor Alier ha destacat molts anys com a mestre i, ara, com a emèrit, continua fent aportacions al debat. Ha estat el gran impulsor de l'Atles de la Justícia Ambiental i aquest passat 2020 va ser guardonat amb el premi Balzan, en la categoria de reptes ambientals. Si no hagués estat per la pandèmia, el passat 19 de novembre hagués hagut d'anar a Roma a recollir un premi lliurat personalment per Sergio Mattarella, el president de la República italiana. Aquesta distinció, dotada ni més ni menys que amb 695.000 €, obliga el guardonat a invertir la meitat en un projecte encapçalat per un jove investigador.

Joan Martínez-Alier és una autoritat reconeguda arreu i ha dictat conferències a Oxford, Standford, París, Berlin, Yale, Cuba, Perú, Equador, Mèxic, Brasil, Índia, Xina, Japó... on ha teixit complicitats amb teòrics, investigadors i activistes.

És particularment coneguda l'amistat que té amb José Manuel Naredo, un altre pioner divulgador de l'economia ecològica, sobretot a Espanya. Naredo ha estat un resistent social contra l'especulació immobiliària i la degradació del medi ambient.

Alier no para, i ara mateix està escrivint un altre llibre que pot acabar sent el seu testament (Terra, Aigua, Aire i Llibertat) en el qual vol rendir homenatge als pagesos comunitaristes mexicans i a tots els que els han donat suport, des d'Emiliano Zapata al Ché, Berta Cáceres, Arnulfo Romero o el jesuïta Ellacuria, tots ells assassinats.

I parlant de Zapata, no volem passar per alt la magistral interpretació que va fer Marlon Brando, del líder insurrecte, en una inoblidable pel·lícula de l'any 1952, on interpretava el revolucionari mexicà que va ser dels primers en rebel·lar-se contra l'explotació de les multinacionals, una lluita contra l'espoli de les matèries primes del tercer món, que varen iniciar les potències occidentals però que després han estan seguides per altres economies com ara Rússia o la Xina.

Vull dedicar aquest escrit a Arcadi Oliveres, tot un referent en aquest camp, que tot just fa uns dies se n'acaba d'anar.