Avui, a Catalunya, estem acostumats a veure tantes coses increïbles i a viure situacions tan insòlites i extravagants que ha arribat un moment que fins i tot els ulls han deixat de fer-nos pampallugues. O potser és que com que ens en fan tan sovint, ja no ho trobem estrany. Ens hem habituat a l'extravagant, a la bufonada i a tractar l'anomalia com si fos el més normal del món.
Per exemple, molta gent no és conscient de l'anormalitat que suposa que en plena pandèmia i enmig d'una crisi econòmica, social i sanitària com mai havíem vist, després de més de dos mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya, a hores d'ara encara no tinguem Govern. Les expectatives que per algú havia aixecat la trobada de Pere Aragonès i Jordi Sánchez a Lledoners la tarda de dimarts passat (se suposa que per pactar govern i unes línies d'actuació per la legislatura que ha de començar) semblen haver quedat, com era de preveure, en no gaire res més que foc d'encenalls. Algú es pensava que paririen un lleó i potser no haurà passat de ser el part d'un ratolí. Sigui el que sigui, l'espectacle grotesc d'haver hagut d'esperar setanta-cinc dies per arribar on som és difícilment superable.
Pel que respecta a la «gran mobilització» que la patronal catalana havia anunciat per demostrar la seva indignació davant la inoperància del Govern, es va limitar a una trobada en la qual van qualificar de «ridícul» el fet inaudit que ni el vicepresident del Govern ni cap membre de l'executiu català en funcions haguessin assistit a l'acte institucional celebrat no fa gaire a la planta de SEAT a Martorell per commemorar el 70è aniversari de la marca, amb la presència del president del grup Volkswagen (VW), Herbert Diess, el rei Felip VI i el cap del Govern espanyol, Pedro Sánchez. Els sindicats, que han de lluitar per la continuïtat de l'empresa i salvar els llocs de treball, van aixecar un xic més la veu però no van pas quedar afònics. En un altre camp, tampoc sorprèn ni escandalitza (o no ho fa prou) que dues conselleries de l'executiu en funcions, Educació (Ensenyament) i Empresa i Coneixement (Universitats), discrepin públicament sobre la Selectivitat i l'una proposi canviar el model actual sense que l'altra en sàpiga res.
Per la seva banda, molts mitjans de comunicació, sobretot la nostra mai prou ben preuada TV3, es dediquen a relativitzar i treure importància a la paràlisi governamental i a la no formació de govern després de més de set mesos sense president de la Generalitat i un executiu que, d'altra banda, ja feia temps que era pràcticament inoperant. Per si tot plegat no fos prou psicodèlic, Toni Comín, des de Brussel·les, demana que els ciutadans es mobilitzin de manera sostinguda i intensa bo i admetent que això els comportarà costos econòmics i laborals, i Jordi Cuixart ens diu que, si cal, hem d'estar disposats que els nostres fills vagin també a la presó. Tot plegat, doncs, la mar de normal. Malgrat tot, la nave va. Malament, però va.
Això sí, TV3 continua impertorbable la seva tasca d'adoctrinament dels fidels i malda per mantenir viu el caliu del culebrot del procés. Aquests dos darrers diumenges, en horari de prime time, hem vist com passaven per entregues (en seguiran d'altres) el documental produït de manera desinteressada pel generós empresari Jaume Roures, El judici. Ho deuen fer perquè en el seu dia els catalans no vam poder seguir-lo en directe per televisió amb pèls i senyals. No vull imaginar-me què haurien dit aquests investigadors rigorosos, neutrals i implacables si el judici als que van vulnerar la llei de manera evident no hagués estat retransmès en directe i en obert arreu del món al llarg dels mesos de febrer a juny del 2019. Tothom que va voler va poder sentir totes les parts, acusacions i defenses, i ser testimonis de les tàctiques i estratègies seguides pels acusats i els seus lletrats per la defensa. Però, és clar, com que no tenim prou criteri per formar-nos una opinió clara de què va passar i com va passar, cal que ens ho expliquin, que ens ho comentin i ens ho deixatin, no fos cas que els nostres ulls, les nostres orelles i el nostre senderi ens enganyessin i ens fessin veure allò que no és. TV3 amb la col·laboració desinteressada de Jaume Roures ens reexpliquen el que hem vist i sentit, ens ho amplien i ens ho donen mastegat perquè ho entenguem com cal i no ens deixem engalipar per la realitat que, com diu Groucho Marx, no és gaire de fiar. Som menors d'edat i no estem capacitats per comprendre la veritat profunda de les coses.
Bé, potser no n'hi ha per tant i el que passa és que alguns tenim massa manies i ens agrada buscar tres peus al gat. Potser les coses ja van prou bé i no cal ser tan crític ni primmirat. Ves a saber si no és una exageració demanar als nostres governants que facin la feina per la qual han estat votats i per la qual cobren i, a més, que la facin bé. En tot cas, si els ulls ens continuen fent pampallugues, sempre ens queda el remei d'aplicar-nos-hi cotó fluix xopat en aigua de camamilla.
