Cartes

Fèlix Costa Armangué - Figueres

Soc un pescador esportiu des de l’any 2000, malgrat que al llarg d’aquests any he viscut alguna llei en referència a la pesca esportiva haig de dir que ara mateix aquest govern central d’esquerres només pensa a retallar les nostres llibertats cada dia que passa, només pensen a perjudicar els toros, els nostres agricultors, els pescadors, caçadors i un llarg etc.

Em centraré en un punt en concret que ens perjudica moltíssim als pescadors esportius i és la nova llei de pesca per als recreatius. Hi ha cinc punts, entre molts altres que ens afusella la nostra afició: 1. Prohibeix pescar des de caiac o ànecs. 2. La tinència de més de dos carrets elèctrics a bord a la zona B i C. 3. Gran augment de las talles dels nostres peixos pescats quan els professionals dels arrossegaments i altres tipus de pesca comercial hi ha una diferència del noranta per cent que és una autèntica bestiesa. 4. Volen que en pujar els peixos de l’aigua els fem talls, tallem la cua i arranquem les aletes per evitar que els anem a vendre ves a saber a quin lloc. 5. I, ara el més deplorable, els cupons: de cinc besucs diaris per llicència ens han passat a un besuc anual; de cinc tonyines blanques (Alba cora) de cinc que en podíem pescar ara només tres, i de cinc «patudos» (tonyina no aleta groga) ara ens posen una peça, que per cert aquests dos darrers no el veiem ni pesquem, doncs no hi són a la nostra costa.

El més deplorable és que la persona que ha redactat aquest Reial Decret deu tenir un desconeixement de la mar i la pesca com si jo volgués ser astronauta. Ara, aquí no cal passar dades sense que aquest il·luminat si hagués demanat un informe de què aportem els pescadors esportius a las arques de l’estat amb només l’IVA de gasoils, estris de pesca, avaries, revisions ITV, revisions del vaixell anuals, esquers vius i un llarg etc.

Aquesta llumenera potser s’ho hauria d’haver pensat dues vegades, però tenim un gran problema, aquesta gent i els seus acòlits, els seus experts i una llarga filera de col·locats a dit i un estat que ja sembla fallit, no ens toca gaire més que menjar-nos la ràbia que sentim i una bona patateta.

Angoixa entre els adolescents

Sara Garrido - Girona

Durant aquest últim curs de batxillerat, tots els alumnes de l’escola tenim tots els nostres sentits enfocats a la selectivitat. És un any molt complicat, la nostra salut mental empitjora per moments, no podem quedar amb els amics, sortir de festa, celebrar aniversaris de divuit anys, el tancament comarcal, de bars i discoteques tampoc ens ajuda. L’únic que ens allibera una mica són les xarxes socials, ja que no podem socialitzar de cap altra manera. Això ens afecta, i molt, sobretot perquè ens veiem evocats a una rutina focalitzada a l’estudi i res més, provocant-nos molts alts i baixos emocionals. Pel que he pogut percebre és un sentiment que ens afecta a tots i cada un de nosaltres, en alguns més i d’altres menys, però és totalment generalitzat.

Una altra política

Miquel Mompió i Azemar - Riudarenes

No soc polític, vaig estar a la política i no en vaig viure d’ella. Regidor 7 anys a l’època predemocràtica, de joventut i d’obres (abans no hi havia urbanisme), el premi era un vermut un cop a l’any.

Vuit anys d’alcalde (87/95), la primera legislatura sense sou, la segona (12.000 ptes / 74 € al mes). Cada cap de setmana dos regidors estàvem de guàrdia, per si hi havia alguna emergència, les oficines municipals els dissabtes eren obertes per la gent de caps de setmana o urbanitzacions.

Cada divendres em desplaçava a Girona amb el secretari, en Joan Fradera, a escalfar cadires i gastar soles de sabates de visita a les delegacions de la Generalitat... ens pagàvem el cafè, el pàrquing i a voltes la benzina... ni pensar-hi de quedar-nos a dinar a cost de l’erari públic.

El primer dinar institucional que va fer l’Ajuntament es va pagar de la meva butxaca, el cost dels regidors i les seves esposes, m’ho podia permetre.

Ens movien les ganes de fer país, la il·lusió, l’esperit de servei i el desinterès econòmic personal. Malauradament, avui prima la cadira, el sou, el partit i l’afany de poder.

Recordo que el president Pujol va cridar a un empresari emprenedor perquè es posés en política, i li va dir «ara us necessitem a vosaltres, més endavant ja crearem la classe política! Quina classe política? L’actual?

Un bon amic meu, en Xavi Rosell, (A.C.S.), alcalde de Sant Hilari, deia darrerament: «Em fa vergonya haver sigut polític... No vergonya no, desencís de veure la política actual... la nostra era una altre política, el servei del país, dels veïns i dels electors.