El motiu o sobrenom, segons el diccionari, és especialment aquell que passa de pares a fills i, en general, no és ofensiu, sobretot els usats en els pobles. Si bé aquesta definició no es correspon del tot amb la realitat perquè alguns van sorgir de l'intent de degradar una persona o una família sencera i el pas del temps els ha anat blanquejant, fins a convertir-los en una broma ingènua de la picaresca popular.
(Abans que la televisió entrés a les llars i que l'aldea es fes global, els motius estaven circumscrits a l'àmbit local; ara coneixem mals noms de gent famosa, del món de l'esport, de la política, del cinema, de l'art, com també mitjançant l'estudi de la història hem sabut que molts reis i governants eren popularment anomenats no pel nom de pila o el que heretaven per la dinastia sinó per un motiu jocós i injuriós, en molt pocs casos, era benigne i simpàtic).
Innegablement els malnoms es van inventar per mofar-se graciosament d'algú, fins trobem persones que s'identifiquen amb ells, perquè més d'un motiu era una espècie de cognom públic del qual se sentien orgullosos, això passa quan destaca la professió de l'avi, del pare, ara, la seva, o quan el suposat motiu subratlla un valor socialment admirable o un atribut, un títol, admirable com era la família de cal Capità, o la dona de cal Bon Home o els nets de la Coloma, senyora significada per la seva qualitat ajudadora i atenta a les necessitats dels veïns.
També l'origen de l'àlies responia a l'ofici o professió, els de cal Fuster, en Salva de Can Torres (una cafeteria), el matalasser, el rellotger, els nois del Molí, etc., també es tractava d'una feina especialitzada que exercia un home o dona al marge de la seva labor estable: la mocadera, la cuinera, el campaner, el barber, que només tallava cabells el dissabte a la tarda i el diumenge al matí, i el més divertit era el d'en Cinto, que tothom el coneixia per en Chamaco Mata-porcs. En Cinto anava carregat amb dos motius, el d'un torero atès que de jove volia dedicar-se a torejar i «mata-porcs» perquè es llogava a les cases el dia de la matança. En Cinto paradoxalment treballava de pastisser. També un home amb el motiu «Mai Tanquis» treballava en una carrosseria, però era l'amo del bar Mai Tanquis on a la nit servia cafès i els diumenges, vermuts.
La majoria d'aquests individus motejats agraïen que en la intimitat els designessin amb el nom de pila, però no els molestava que en públic se'ls cridés per la feina que els definia, així la divulgaven i feien clients o amb el nom honorable de la casa. Recordo que en Joan Busquets, net de la Coloma, volia amagar el cognom a benefici del distingit nom de la seva àvia: jo soc en Joan de la Coloma.
En el meu poble, en temps de la República, en Ramon Ferrer i Montplet, en Mon Milda, va escriure un poema festiu, molt rialler, en el qual figuraven tots els àlies del poble, molts d'ells el nom de la casa on vivien o del municipi on havien nascut. Un noi de la meva colla era el Ros de Viladrau, un altre «el guapo de can Pol» i una xica, «l'Olla de Breda».
Molts llibres de Filosofia, per no repetir tant el nom d'Aristòtil o de sant Agustí, al primer l'anomenen l'Estagirita, la seva ciutat natal, i al segon el bisbe d'Hipona o l'àguila d'Hipona (tot considerant que era el filòsof cristià que volava més alt). La història està curulla d'etiquetes, Felip «el Bell», Joana «la Boja», Ivan «el Terrible», Lluís XIV «el Rei Sol», José Bonaparte «Pepe Botella», igual que conec molts reis catalans pel motiu més que pel nom, en Tallaferro, el Caçador, Ramon II «el fratricida», el Cap d'Estopes, el Sense Fe, el del Punyalet, Guifré «El Pilós», Martí «l'Humà», el Cast, el Just i Jaume I «el Conqueridor».
Els meus pares no permetien que anomenéssim una persona pel seu malnom per popular que fos i encara que estigués ple de sana ironia i faltat d'intenció degradant, exceptuant si el protagonista l'acceptava complagudament com era el cas d'en Ramon «fuma puros», la Quimeta del Quiosc o en Quimet de la Barca perquè no ens hauríem entès. Uns bons clients de la botiga eren gent de pagès que acostumaven a venir el diumenge, dia del mercat, i era freqüent per orientar-nos sentir: ha vingut a comprar en Joan de Cal Mala ombra, la Remei del Veïnat de la Poca Ferina, en Pep de Cal S'estabé o en Quico del Coll de Té.
Altres no suportaven ser apel·lats pel motiu. Una família batejada Penjaburros reaccionaven de forma violenta si algun individu s'atrevia a referir-se a ells amb el renom tan denigrant. La història del motiu que es contava pel poble es referia a un avi que es va enfadar amb el burro i en un atac de mal geni (característic de la família) el va penjar. Tampoc els de cal Podrit o la noia de cala Bruta no els agradava gens el sobrenom.
També en el poble hi havia en Coppi, en Kubala, en Marcos Redondo, en Ramallets, en Kennedy, en Napoleó i en Neró, el malnom procedia de què explicava sempre la decadència de l'Imperi Romà.
El més divertit era a can Capo i el Pito. El noi, després de tres anys de mili a l'Àfrica, quan tornà només parlava en castellà. Es posà malalt i la mare informà el metge que li feia mal el cap i el pit; quan el visità es negà a respondre, li ho va preguntar en castellà i escoltà que li dolia «el capo i el pito».
Actualment hi ha una versió moderna internacional dels insults populars, que anomenem llufes, estigmes, males fames, i ens arriben de tots els països, així François Mitterrand era titllat de «tonton», en Franco en «Paco Rana», en Ronaldo «Crybaby» (ploraner), en Messi, «la pulga», la Margareth Thachter, la «dama de ferro», etc.
Ànims i que tinguem sort!
