Veig per la televisió les imatges de les desfilades del 080 Barcelona Fashion i em sorprenc un cop més dels codis dominants en el món de la moda. Continuen essent per a mi una realitat i un misteri que em resulta impossible de desxifrar i atribueixo al meu desconeixement que no sàpiga entendre com es traslladen a la moda quotidiana de les dones ofertes tan estrafolàries, tan allunyades de les possibilitats i dels estàndards femenins de la vida corrent. Tant se val: no cal que ho entengui. Em sobta, en canvi, que els prototipus que s'ofereixen a la vista del públic continuïn essent uns cossos llargaruts, terriblement prims, asexuats, sense les formes que havien constituït els cànons de bellesa artística que havíem apreciat, que apreciem encara. En aquest terreny, doncs, no hi ha novetats i aquestes noies fredes i distants, incapaces del més petit somriure, esquelètiques, continuaran essent l'estàndard ideal que s'ofereix a les nostres joves i adolescents.

Constato que això s'accepta encara com a natural en el món de la moda i que no s'aixequen aquelles protestes que algunes vegades havíem sentit i llegit, pensant en les conseqüències que aquestes imatges tenen en la psicologia femenina del nostre món. Reivindicar que les models ofereixin una imatge més propera a la realitat corporal de les dones normals es veu que ha deixat de ser un reclam i una exigència, i no veig que les feministes que abanderen tantes lluites quotidianes ho marquin com un front de combat en el qual encara s'han de guanyar moltes batalles.

Darrerament hem vist algunes victòries molt positives en contextos polèmics i discriminatoris que semblaven intocables. Coses que en el passat apareixien com a naturals i inqüestionables han caigut com un castell de cartes i tots ens hem felicitat, per exemple, que les dones ja no siguin absents en determinades programacions teatrals o que els professors dels centres dramàtics ja no puguin exercir una clara violència psicològica damunt dels alumnes o que exerceixin determinats tipus d'agressió sexual. Cadascuna d'aquestes victòries han arrossegat al seu darrere molt de sofriment i, per tant, quan s'han aconseguit, han obtingut de l'opinió pública un aplaudiment general i un gran ressò mediàtic. Sabem, doncs, que a partir d'ara certes actituds i conductes ja no seran possibles ni acceptables i que, per tant, la lluita de la dona per la dignificació i l'alliberament en les seves vides ha fet un gran pas endavant.

Però no veig que s'instauri en la mateixa opinió pública un clamor general contra aquests models físics que es presenten com a desitjables als ulls de les dones més joves, que poden continuar pensant que aquests cossos llangorosos i esquelètics constitueixen el model corporal digne de ser imitat, amb les conseqüències que això ha tingut i té en tantes i tantes noies, com tots sabem perfectament.

Com és que no es combaten aquests estàndards instal·lats en el món de la moda? No hi ha, en aquest terreny, un espai a conquistar en el combat quotidià per la dignificació de la dona?