Baixant per Anglí a la dreta, entre la Bonanova i Hort de la Vila, hi ha una clínica de planificació familiar, que és un eufemisme per no dir un centre on s'hi practiquen avortaments. Just al davant, a la vorera de l'esquerra -Anglí és un carrer estret- hi ha un grup de persones que preguen mentre la clínica és oberta.

La meva filla em va demanar fa unes setmanes que li expliqués el significat d'aquella escena. Cadascú ve d'on ve i jo no em sento moralment capacitat per donar a ningú lliçons de cap mena sobre aquest assumpte, de manera que vaig intentar explicar-li a la meva filla, amb la major objectivitat possible, el debat d'on comença la vida i quins són els arguments d'un i altre bàndol.

Aquell mateix dia, una noia que era a punt d'entrar va aturar-se perquè dos dels que estaven pregant se li van acostar per dir-li que resaven pel seu nadó i que si no el volia o no podia fer-se'n càrrec, els el donés quan naixés i ja ells se'n ocuparien. La meva filla es fixà, sobretot, en la noia, en la cara de la noia mentre escoltava, en la cara de la noia quan va girar-se, va abaixar el cap i va ingressar igualment al centre.

Vam continuar caminant cap a casa i durant una estona no vam dir res. Quan vam tornar a parlar no va ser sobre aquest tema, que tampoc no va sortir a l'hora de sopar ni quan vam parlar una estona abans d'adormir-nos. Jo sabia que tard o d'hora hi tornaríem: no sabia com, ni quan, ni en quin sentit, però sabia segur que la meva filla tenia alguna cosa a dir-me; i si no li ho preguntava era perquè no volia condicionar-la amb una pregunta que pogués semblar orientada, i volia donar-li tot el temps que li fes falta per pensar la seva resposta, o el seu comentari.

L'endemà, quan vam haver comprat el croissant al Fornet i ja de nou a Anglí -baixem sempre la vorera de la clínica- em va fer el gest de travessar i em va dir que volia parlar amb els que pregaven. No em va avançar el que pensava dir-los. Sempre li dono la mà quan anem pel carrer. La va deixar anar per adreçar-se a les tres senyores i dos senyors, que de seguida van deixar les seves oracions per atendre-la.

«El meu pare m'ha explicat què és l'avortament i a mi, com a vostès, tampoc no m'agraden els avortaments. Però no em podia imaginar com de trist ha de ser passar per una experiència com aquesta fins que ahir vaig veure la cara d'una noia que entrava a la clínica. Vostès li van dir que pregaven pel seu nadó però jo vaig veure la cara d'aquella noia i estava molt trista, i estava desfeta».

Un dels que l'escoltava, amb molt de respecte, li va respondre: «Tu potser ets massa petita per entendre-ho, però si els teus pares haguessin fet el mateix que la noia d'ahir, ara no podríem ser aquí parlant». I la Maria, que quan li esmenten l'edat se sent com expulsada del debat, va respondre-li: «Jo soc massa petita per entendre on comença la vida, és veritat. Però no soc massa petita per entendre la tristesa. I aquella noia estava trista, i aquella noia estava tenint, segurament, el dia més trist de la seva vida, i vostès no van tenir cap pietat, i el que li van dir no va ser per ajudar-la sinó per tenir raó. Jo soc massa petita per a moltes coses. També per anar a tocar els bongos quan veig que una persona pateix».

Tal com va acabar de dir-ho em va tornar a donar la seva maneta de nena i vam continuar baixant Anglí, i quan ja havíem fet algunes passes, es va treure la mascareta i em va dir, en to vehement: «És que a mi tampoc no m'agrada l'avortament, però no puc entendre com es pot defensar la vida si no defensem la tristesa de les persones que existeixen, que estan vives. Els que preguen tenen raó però jo el que dic és que aquella noia era una persona, una persona que era allà, amb la seva cara tan trista, i que a ells no els importava gens ni mica».

No els importava gens ni mica, té raó la meva filla. Jo els he vist pregar moltes vegades, i tenen la mirada del fanàtic, del boig, del que prega més perquè Déu el vegi que per intentar salvar el món. És poc creïble aquesta obsessió pel fetus si no va acompanyada d'un desplegament de la mateixa intensitat per les persones ja fetes, que et creues a la vida, i a les que pots ajudar o perjudicar, i de vegades només cal un gest, una paraula, o simplement ganes d'ajudar. Jo no entro -perquè no crec que tingui una posició personal adequada per a fer-ho- en el debat de fons de l'avortament, però penso que en l'activisme avortista no hi ha una sincera, emocionant, genuïna defensa de la vida, sinó un fanatisme sectari, poc piadós i no gens empàtic, que té més a veure amb el manteniment d'una trinxera que en l'interès per aquell nadó i ja no diguem per la noia que la meva filla va veure tan trista.

No sé què acabarà pensant la meva filla de l'avortament, ni de la dreta, ni de Catalunya. Però m'agrada que s'aproximi a les coses i les persones sentint afecte pel dolor i enfrontant-se als qui ella entén que no només no el curen sinó que van a trepitjar-lo. La metàfora dels bongos no sé d'on l'ha treta, perquè a casa no som de percutir. Però per anar de cara contra el que creus que no està bé, i explicar-ho amb cada paraula, cal tenir una estranya, innata valentia. I ja només va faltar que li diguessin que era massa petita.