Llegeixo amb satisfacció les declaracions del secretari general d'UGT a Catalunya, Camil Ros, el passat Primer de Maig: «Que deixin de parlar tant del Consell de la República i situïn de manera clara una agenda social de gestió de la crisi». Benvinguts al món terrenal, ben tornats al lloc que els correspon en aquesta societat. Per descomptat, em refereixo als sindicats tradicionals, als de classe, UGT i Comissions Obreres; no a aquest sindical vertical que s'anomena Intersindical-CSC.

Durant els últims anys, els sindicats també han sigut partícips del procés. Amb l'eufemisme del «dret a decidir» han fet seguidisme de totes les iniciatives del moviment independentista. Allò que coneixem com els «tontos útils». Ja sé que les subvencions són una bona, i còmoda, via de finançament, sobretot amb la baixa afiliació sindical des de fa anys, però la funció dels sindicats hauria d'estar sempre distanciada del partidisme polític.

La proximitat a l'independentisme ha arrelat més a l'UGT que a Comissions Obreres, guiats pel més gran funcionari sindical d'Espanya, Pepe Álvarez, incombustible buròcrata des de 1990, primer al capdavant de l'UGT Catalunya i des de 2016 dirigint el sindicat a tot Espanya. Quan l'any 1990 Álvarez es va convertir en líder sindical, tasca que manté trenta-un anys després, a Espanya encara governava Felipe González i al Regne Unit Margaret Thatcher, i no teníem telèfons mòbils ni internet. Álvarez ha mantingut sempre una especial, i perillosa, relació amb el poder polític. Va mirar cap a un altre costat quan la Generalitat dilapidava els fons d'ocupació destinats als treballadors i afavoria acadèmies de militants d'Unió Democràtica o fundacions d'aquest partit en perjudici d'aquells als quals havien de defensar i protegir els sindicats. Va ser un insult al moviment sindical tradicional que Pepe Álvarez concedís la Medalla d'Or d'UGT Catalunya a Ignasi Farreres, el conseller que va haver d'abandonar el Govern de Jordi Pujol per l'escàndol dels fons d'ocupació. Que el responsable polític del frau fos condecorat per un sindicat també deu ser un fet diferencial català.

La participació sindical en aquella Taula del «dret a decidir», que no era res més que impulsar l'autodeterminació i l'independentisme, va ser un altre insult als interessos dels treballadors. Va ser una deixadesa de funcions per abrigallar un poder polític dominant i sectari, que menysté els que no són de la seva classe. Esperem que aquest gir en el discurs de l'actual secretari general de l'UGT catalana no sigui flor d'un dia.