Quan les coses pinten malament i les teves decisions poden comportar incomprensió, crítica o impopularitat, una solució és inventar un ens abstracte al qual atribuir-li tota la responsabilitat. Això, més o menys, és el que passa amb el Procicat. La consellera de Salut, Alba Vergés, i el d'Interior, Miquel Sàmper, han utilitzat expressions com: veurem què diu el Procicat; el Procicat ha de decidir; el Procicat cap aquí i el Procicat cap allà. Mai han dit: ho plantejarem a la reunió del Procicat i decidirem quines mesures hem de prendre. No fos cas que algú pensés que les restriccions les decideixen ells, quan en realitat és el que és. Amagar-se darrere d'un organisme que no és tal; que ningú sap per qui està format; que no hi ha actes de les reunions; on l'expresident Quim Torra s'hi havia de «colar» d'amagat per saber què s'hi manegava, és més fàcil que fer allò per a què els ciutadans els hem escollit. Els dos consellers, el president de fireta, Pere Aragonès, i en definitiva el Govern es protegeixen darrere el Procicat perquè són incapaços d'afrontar la realitat de què passa, responsabilitzar-se de les seves decisions i defensar-les fins a les últimes conseqüències, encara que aquestes repercuteixin en la pèrdua de vots. La covardia els ha portat una vegada més a pervertir el llenguatge, i els mitjans de comunicació hi hem caigut de quatre potes.
