Un argument recurrent que fan servir molts independentistes catalans és que Espanya (ells diuen l’Estat espanyol) no és un país seriós ni democràtic. El fet de ser espanyols els produeix una mena de vergonya aliena i una urticària difícils de suportar. Els sobiranistes, en general, s’embolcallen amb un aire poc dissimulat de superioritat moral, política i intel·lectual. Alguns, com Oriol Junqueras i Quim Torra, entre d’altres, fins i tot parlen d’una certa superioritat racial (mal entesa, naturalment, però superioritat al capdavall). De la megalomania esquizofrènica de l’Institut Nova Història i dels qui se’ls creuen i financen, no cal ni que en parlem.

L’espectacle lamentable que ofereix des de fa anys l’independentisme en les seves diverses variants, depassa de llarg qualsevol comparació que vulguem fer amb la «impresentable Espanya». Vegem-ne uns quants exemples: el duet Millet-Montull i l’espoli del Palau de la Música Catalana; la parella Pujol-Ferrussola i la seva famiglia, que pretenien viure del cuento a l’empara del «tot per Catalunya»; el nou «Messies» Artur Mas, que es va saltar a la torera les bases programàtiques del seu partit i va trair la majoria dels seus votants total per acabar arraconat gràcies als «cupaires» i descavalcat del tren de la Història; les sessions i els acords ominosos que es van prendre al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre del 2017 i la no menys ominosa decisió de l’1 d’octubre del mateix any, amb la subsegüent fugida entre covarda i vodevilesca de l’aleshores president Puigdemont; la casa de fireta de la República a Waterloo i els intents espuris per vendre la República Catalana a Europa i al món en general bo i denigrant tant com poden les institucions espanyoles a través de les preteses ambaixades i diversos «cònsols honoraris» amics; les declaracions ampul·loses de Meritxell Budó en relació amb la pandèmia dient que si ells manessin no hi hauria hagut tants morts; l’espectacle sectari de voler escamotejar les vacunes a Policia Nacional i Guàrdia Civil... i un llarguíssim etcètera que no val la pena d’enumerar.

Finalment, el súmmum del ridícul l’estan fent aquests dies Esquerra Republicana i JuntsxCat, que, després d’omplir-se la boca dient que el sobiranisme ha guanyat les passades eleccions de març, no són capaços de posar-se d’acord i votar un president de la Generalitat. Un espectacle lamentable que fa sentir vergonya fins i tot als seus contrincants. Una actitud i un comportament incomprensibles que són una burla del poble català en uns moments en què moltíssima gent les està passant molt magres. Un espectacle grotesc que fa preguntar-se com és possible que una gent que ha demostrat a bastament que no serveix per a gaire res de bo, encara tingui vots? Doncs, sí, per insòlit que pugui semblar, continuen tenint molts vots. I això és degut que hi ha molta gent que no pateix la crisi econòmica i sanitària en la pròpia pell i, de manera perillosa, juguen a la ruleta russa amb el miratge de la república catalana independent. Tan desconcertant com es vulgui, però és així.

Tot plegat em recorda aquell vell acudit d’un jove que ha d’anar a Madrid a examinar-se davant d’un tribunal d’oposicions i no té ni la menor idea de res del que li preguntaran però, com que és nebot d’un bon amic del president del tribunal, hi va de totes maneres pensant que aquest vincle bastarà perquè l’aprovin. Els examinadors, degudament advertits de «l’endoll», li fan unes quantes preguntes facilíssimes, però, així i tot, el noi, que, a més de barrut, és un soca integral, no n’encerta ni una. Després d’haver escoltat infinitud de barrabassades, el president, desesperat i avergonyit, li diu: «Pero vamos a ver, hombre de Dios, usted cree que con lo mal que ha respondido a nuestras preguntas se le puede aprobar? Cree usted de veras que se le puede aprobar?» El noi, un xic moix i capcot, respon: «No, señor, no se puede». I aleshores el president li deixa anar: «Pues sí, señor! Sí se puede! Queda usted aprobado! Ande, váyase y dele recuerdos a su tío de mi parte».

Bromes i acudits a part, el més lamentable de la situació actual és que la incompetència i la barra d’ERC i JuntsxCat (sense oblidar el maquiavel·lisme subtil de la CUP) l’exhibeixen davant les càmeres i els micròfons sense que els tremoli la veu ni els caigui la cara de vergonya. Deuen pensar que el 52% dels vots en unes eleccions amb la participació més baixa de la història (46,5% d’abstenció) els permet aplicar el famós article vint-i-sis. I què diu aquest article? El reprodueixo en una versió adaptada i un xic aigualida per no ofendre les orelles sensibles: «Diu l’article vint-i-sis que en un cas de compromís el Govern té potestat per passar-se per on vol totes les lleis del país».

El més sorprenent, però, és que una part gens menyspreable de la ciutadania, que en definitiva són els membres del tribunal que ha de valorar i posar nota a la incompetència provada dels nostres examinands, en lloc de suspendre’ls i fer-los anar a una altra convocatòria, els venen a dir més o menys: «De tan malament que ho heu fet, quedeu aprovats!».

És ben cert que a la resta d’Espanya també hi ha moltes coses que es fan malament i molts exemples d’incompetència i mala praxi política, no ens enganyem; però, modos a tenir, des de Catalunya no els podem pas donar lliçons.