Lluís Calvo és un dels escriptors més sòlids i interessants de la literatura catalana actual. En són un clar exponent alguns dels seus darrers llibres, com els assaigs L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència (2019) i Els llegats. Una lectura contemporània de la tradició (2021) o el poemari L’espai profund (2020), volum que va guanyar el Premi Carles Riba. A més, Lluís Calvo ha esdevingut un referent constant per a les generacions més joves de poetes, que han rebut el seu suport i el seu estímul constants. Ho va fer des de la revista Poetari, però també ho fa amb pròlegs i presentacions. Avui escau que em refereixi a la seva obra poètica més recent, Fulgor, on Lluís Calvo es confronta, com ens explica Núria Armengol al seu encertat epíleg, amb un dels grans temes de la literatura i l’experiència humana, la passió amorosa, però s’hi endinsa amb un plantejament del tot allunyat de la mera expansió sentimental: «L’amor és la certesa/ que tot ho desconeix». Ho fa amb exigència i amb un subtil treball formal, que inclou des del vers lliure a la rima, des de les estrofes metòdicament construïdes a la prosa poètica, en un volum de dues parts de vint-i-un textos cadascuna. Arreu hi constatem la qualitat literària excepcional de Lluís Calvo, amb uns brillants tancaments de poemes ja des de l’inici: «I el nostre cor és un llebrer». Calvo teixeix amb cura cada fragment del text, però els clou amb una força visual i una potència conceptual i formal formidables: «Ser-hi, per dir el vincle. Dir-nos per fer sendera./ Només la nit i un setge, que burlem per amor». Ara bé, són molts els poemes, sobretot els més breus, que mantenen en tot moment un altíssim to líric. En poso com a exemple Llinatge, amb quatre versos, cadascun dels quals constitueix una frase completa: «El marge de les hores s’aprima en la vellesa./ Fer anys és conxorxar-se amb l’ombra del destí./ Si em pregunten qui soc diré sols la incertesa. / Si em demanen d’on vinc diré l’enlloc de mi.» Calvo és un home valent, intens, compromès amb la vida. Per això escriu: «Si no vols tremolar/ no parlis més d’amor:/ digues-ne cuirassa». I és des de l’esperança que proclama: «Crec en tu/ quan salvo/ la innocència». Com ens explica ell mateix en una nota final, Fulgor ha estat escrit en escenaris tan diversos com Austràlia, Cambodja, Nepal o la Roca de Pelancà. I precisament Lluís Calvo hi aporta una gran riquesa de paraules que reflecteixen no tan sols el seu esplèndid bagatge cultural, sinó també el seu arrelament al territori pirinenc. Calvo creu en la importància del llenguatge i de la ment. I vet aquí que ens diu: «Els mons existeixen si els evoquem» o «allí on la llengua torna/ i sap com era/ a poc a poc/ temps ha/ abans de fer-se forma/ abans de fer-se arrel.» Poeta i pensador ens colpeix quan anota: «Pensar el present/ vol dir desaparèixer» o «Caiem quan no sabem qui som». La seva poesia ens acompanya en la recerca de qui som.
