A primers de segle XIII, Europa va conèixer les «croades dels nens». De manera miraculosa, un nen a Alemanya i un altre a França van rebre la visita de Jesucrist, que els ordenava que escrivissin una carta al rei perquè es posés al capdavant d’una croada amb tots els nens del regne per prendre Jerusalem. No havien de tenir por. La puresa de les seves ànimes superaria els obstacles. Pel camí trobarien de què alimentar-se i, quan arribessin al mar, les aigües s’obririen per seguir el seu camí cap a Terra Santa. Tot i que els historiadors no concorden sobre si hi va haver una o diverses croades de nens, una cosa és segura: tots eren pobres. Ni tan sols se sap si eren nens. Pueri és una forma medieval de referir-se a gent desvalguda. La diferència entre pueri i pauperi no és gran, i la confusió de mestres i lectors, fàcil.
D’aquelles incursions, amb l’ànim d’ocupar els sants llocs, només en va resultar que, per on passaven, els croats arrasaven les collites i els pobles. Van ser comparats a una plaga de llagostes i per tot arreu van portar els ànims a una inquietud escatològica. Encara que un rei com Felip II August de França es prengués a broma el sorprenent mandat de Jesucrist, i encara que potser ell pogués pensar que es lliurava d’un problema de superpoblació que començava a fer-se evident, en canvi les gents senzilles van tenir la impressió que un món s’acostava al final, amb aquelles turbes de desenes de milers de nens travessant Europa. Però el món no es va acabar. Al contrari, de tot aquest confús fet només se sap que, després de morts massives que van poblar de cadàvers els camins, els joves que van arribar vius a Gènova i Marsella van ser venuts com a esclaus.
Els que pensàvem que aquestes sacsejades formaven part d’un món arcaic, ens hem vist sorpresos aquesta setmana amb un fenomen que hi té una certa semblança. En realitat, tenim gairebé els mateixos elements que cap al 1200. Sobretot, el mateix clima de futur estret i inquietant. Saladí acabava de prendre Jerusalem uns anys abans, el 1187, arruïnant el fràgil regne que hi tenien els cristians, el el que va provocar la tercera croada, anomenada dels Reis. Avui, de nou la violència es desferma a Terra Santa, incendiada per un governant cínic com Netanyahu, que d’aquesta manera espera perpetuar-se i que no és capaç de comprendre, enmig d’escàndols de corrupció personal, que el camí pel qual porta al seu Estat és irreconciliable amb tot el que albergui una mica d’esperit, democràcia i dret.
Però ja se sap, quan Jerusalem s’agita, per secrets camins el món s’estremeix. Avui hi ha dos melics del món: Jerusalem per a la Mediterrània i Kabul per a Àsia. El dia en què surti a la vegada tota la lava que s’acumula en aquest subsòl, veurem fins on arriba el foc. Per ara, a l’altre costat de la mateixa mar que Jerusalem pressent, es posa en marxa un moviment de gent joves que avancen com atrets per un imant. Els hem vist pels camins, per les carreteres, per les riberes de les platges, sense res per menjar, en grups dispersos, lleugers de pas, acudir com cridats per un senyal llunyà fins a reunir-se a l’espigó que separa Àfrica d’Europa. Per aquestes terres, Jesucrist no dicta cartes als nens, i els reis tampoc no semblen molt inclinats a posar-se al capdavant de les seves marxes. En el seu lloc, uns gendarmes obedients animen a la gent a ajuntar-se allà, a l’espigó d’Europa. Què tenen a perdre?
Tots ells, si haguessin de ser descrits per un diari llatí, serien anomenats pueri o pauperi, i un curiós lector d’algun fragment d’aquest diari segles després també creuria que es tractava d’una croada de nens. I com vuit segles abans, també podria dir que es tractava de gents pobres, desesperats, sense feina, sense esperança, que també confiaven en el miracle de que s’obrissin les aigües de la mar per arribar en una jornada a Gibraltar.
No, les aigües no s’obren al pas dels joves marroquins que es llancen cap a la platja del Tarajal. Al contrari, allà comproven que uns pocs metres de mar només se superen al preu d’un esforç que els deixa exhausts. I així arriben a la platja, després d’un somni induït, per descobrir perplexos que encara trepitgen la sorra de la mateixa banda del mar i que han de despertar tornant a casa, qualsevol cosa que signifiqui això. Ni llavors ni ara s’ha fet el miracle. Molts quedaran allà esperant vaixells que mai salparan, somiant amb ser comprats per esclavistes. Però llavors, com ara, un desordre polític i moral, incapaç d’enfrontar-se al futur dels pobles amb un mínim de decència, condemna a generacions senceres a marxar a l’aventura. Tot per no haver de canviar sistemes de propietat que posen l’economia de les nacions en mans de petits grups d’oligarques ben protegits pel poder polític suprem.
Ho fa el Marroc, i ho fa Espanya. La diferència és que les tècniques del Marroc, més primitives, s’assemblen a la croada dels nens, mentre que els pueri espanyols, pauperi de futur, ho fan d’un en un i a través dels aeroports. Però un i altre país fan tot el possible per no canviar els sistemes productius i ordenar les seves economies amb bases democràtiques. En un i altre cas es lliura a la imaginació dels joves la forja d’un futur incert, gairebé impossible. La vilesa ulterior de l’autoritat del Marroc és jugar amb aquesta desesperació encoratjant a cop de xiulet, de manera cínica i instrumental, a una acció que només pot induir a la seva població a una encara més intensa desolació.
Si tota l’actuació que el Marroc pot dur a terme per fer-se visible en el món és aquesta de llançar al segle XXI la seva pròpia croada dels nens, llavors hauria de saber que té un problema amb la classe política que idea aquestes cruels estratègies. L’única versemblança de la mateixa és que sap que a l’altre costat té una classe política com l’espanyola, que sempre respondrà amb exagerats exabruptes i impotents escarafalls, amb la més tribal de les miopies i la més gastada de les desunions, el propi de vells i arruïnats senyors imperials que, de manera sorprenent, només confien en la política de força que els va portar a la ruïna. Si el dia en què la lava que s’escalfa al subsòl surti a la superfície ens agafa amb aquesta tropa, que Déu ens assisteixi.
