Acabarem aquesta trilogia sobre l’energia eòlica, que varem començar amb «Motius per dir eòlica, sí, gràcies», fent un històric per poder entendre millor l’alarma social que una sèrie de sectors (amplificats per altres que ja fa anys actuen sense embrutar-se les mans) estan generant al voltant de les energies solar i eòlica. Sense oblidar, potser cal recordar, que les crides, resolucions, directives i mobilitzacions a actuar pel clima tenen 30 anys. O els 1.500 litigis que en aquests moments ja hi ha a Europa i els EUA posats contra els governs estatals, federals o regionals d’aquests països per la inacció climàtica. Cal dir que, aquí, l’Estat espanyol ja té la primera querella als tribunals. La Generalitat faria be de posar-se les piles, ja que amb un altre Gloria les demandes per inacció serien importants.

Certament, segur, que dins els sectors esmentats hi ha gent honesta, però qui sol liderar aquests moviments són entitats que venen de lluny i que ja tenen «currículum» sent bel·ligerants amb les energies verdes i exquisidament prudents, per no dir silencioses sempre, amb els lobbys nuclear i fòssil. Certament, la seva raó de ser és la protecció i conservació de la natura i el paisatge. Fins aquí correcte, el problema és quan es pretén convertir això en dogma. A la qual cosa avui s’afegeix amb molt èmfasi el dogma «territori» (però només el seu territori).

Interpel·lem-nos, doncs, per la paradoxa del que va succeir a Catalunya i l’Empordà. Corria l’any 1984 quan es va inaugurar a Vilopriu el primer aerogenerador d’energia eòlica de Catalunya i un dels primers de l’Estat espanyol. Fabricat i instal·lat per la Cooperativa Ecotècnia, fundada l’any 1981 a Barcelona i que amb el pas dels anys es va convertir en una de les eòliques més punteres d’Europa.

Any 1991, la Generalitat, a través d’un consorci amb ENHER, instal·la, al Pení (Roses), avui ja desaparegut, el primer parc eòlic de Catalunya amb un total de sis aerogeneradors amb cap impacte visual a Roses i Cadaqués. No com les «boles» dels radars des de 1958 (ara un radar), les torres i antenes de la base militar de l’Exèrcit de l’Aire (E.V.A. n. 4) que hi ha al Pení. Unes instal·lacions amb un fort impacte visual (quilòmetres a la rodona), paisatgístic, electromagnètic, lumínic i agropecuari, a part de ser zona militar restringida, i on diferents institucions fa molts anys varen iniciar converses amb el Ministeri de Defensa, pel seu desmantellament, però pel que sembla, en no tenir cap pressió ni plataforma «STOP Pení militar», van deixar d’insistir en la seva clausura. Avui és testimonial, per no dir nul·la, la seva raó militar, més de la meitat de l’extensa base està abandonada, i podria ser recuperada per a usos civils i ambientals.

Però tornem a Ecotècnia. Primera empresa catalana amb projecció mundial en tecnologia eòlica fins al 2007. Fins que per deixadesa de les institucions, indiferència de certs moviments socials i silenci d’altres actors polítics i econòmics, la va comprar la multinacional Alstom, on una intermediació de la Generalitat hagués pogut evitar la seva compra.

Aquesta cooperativa va arribar a tenir en la seva època d’esplendor fins a 765 treballadors (200 a Barcelona, dels quals 50 eren investigadors) amb cinc fàbriques (a Navarra, Zamora, Conca de Barberà i dos a la Corunya). Van fer instal·lacions, entre d’altres, a Portugal, França, Itàlia i Estats Units, i també parcs eòlics a l’Índia, Cuba i eñ Japó. De les últimes referències que tenim, van arribar a disposar de 73 parcs i 1.600 aerogeneradors. En el cas de l’Estat espanyol, van arribar a explotar 38 parcs, amb uns 1.200 aerogeneradors. Una cooperativa que, arrelada al territori, no va ser prou valorada ni per l’Administració ni per molts dels qui ara reclamen comunitats energètiques locals, quan llavors ho tenien en safata i era el moment.

Dona perspectiva haver viscut i vist el 2007 la «carpeta» d’Ecotècnia amb l’OPA de la multinacional Alstom. I la indiferència, quasi alegria dissimulada de certs sectors, amb què consideraven aquesta cooperativa (ja l’any 2000) i tots els que estàvem vinculats a iniciatives ambientalistes, uns «venuts», a sou d’empreses. Quan, a la vegada, aquests mateixos sectors rebien generoses subvencions de l’Administració i patrocinis privats (que no rebien les associacions ambientalistes), gràcies a les quals han arribat fins avui, i a ser entitats reconegudes, sempre amb relacions fluides amb l’Administració. Crítiques i reivindicatives, sí, però fluides...

Tancant el cercle. Com és possible que sent Catalunya líder, capdavantera, pionera, en energia eòlica, en l’àmbit espanyol, europeu i fins i tot mundial, amb expressions pioneres a l’Empordà (òbviament hi ha vent i especialment tramuntana, o potser no, -segons algun graciós on bufa és a Barcelona-), on es va instal·lar el primer aerogenerador de Catalunya, on es va instal·lar el primer parc eòlic de Catalunya, i on va néixer i projectar-se mundialment la cooperativa més emblemàtica d’energia eòlica, estigui avui a la cua d’Espanya i Europa en eòlica?

És evident que la suma superposada d’arquitectura institucional, enginyeria social i ambiental, intoxicació de l’opinió publica a través dels mitjans «nostrats», el segrest i transformació del concepte educació ambiental pel biologisme (com a ideologia, res a dir de la ciència), l’arraconament i desaparició del concepte salut ambiental, ben viu a Navarra i Dinamarca (aquí, a la inversa, una apologia del paisatgisme), i unes polítiques de sostenibilitat erràtiques, han donat com a resultat la situació actual. Fins ara, que sembla que es vol corregir el tret.

Però no, sembla que alguns volen continuar amb l’anomalia creant un relat populista molt ben travat en el fons amb el «no al costat de casa meva». És obvi que si la solució tècnica a tot Catalunya per a la transició energètica fossin les comunitats energètiques locals, tothom hi votaria a favor. Però això s’ha demostrat en diferents i rigorosos estudis publicats que no és possible. No surten els «números». Per tant, és enganyar la gent.

Si a això hi afegim l’actual atzucac polític, una certa «cultura del no» pròpia dels temps que corren i una certa enveja i peculiaritat local caïnita, un altre projecte pioner, com pot ser el parc eòlic marí de Roses, que podria ser un referent europeu, pot tenir els mateixos problemes, abans de néixer, com Ecotècnia, amb la possibilitat que finalment siguin els francesos els que facin el parc davant de Roses. O que s’imposi sense compensacions ni contrapartides.

En aquest sentit, podríem entendre que alguns d’aquests grups a la contra puguin pretendre un NO tàctic, per posar preu a una futura negociació cercant contrapartides, compensacions econòmiques, tarifes de llum bonificades, fins i tot un percentatge en l’explotació del parc, etc. Però si la bola de neu segueix creixent, aquests grups quedaran atrapats en un NO estèril. I, mentrestant, atenció!, el soroll que s’està generant, arreu de Catalunya, no sols a l’Empordà, per aquest i altres parcs, tapa una perillosa realitat, i és que el 50% dels ajuntaments catalans no tenen plans d’emergència actualitzats per fer front al que ens ve el damunt ja, en què el paisatge rural, marí o del fons marí (aquesta és bona) serà el menor dels problemes. I no el 2050. Però per això, aquí, no hi ha pancartes, ni mobilitzacions, ni campanyes STOP emergència climàtica.