El primer que va fer el ja president Aragonès va ser anar a Lledoners a visitar els presos. Cuixart era a la seva presa de possessió i els reclusos que no hi eren fou perquè no es van voler agafar el dia de permís. Després d’haver estat negociant amb Jordi Sànchez en una masia, i d’haver convidat Jordi Cuixart a Palau, la visita a Lledoners era simbolisme de paper d’estrassa, ganes d’enredar la gent, com cantar «segadores» en lloc de «segadors» per fer-se els femelluts. Igualment, la diputada de la CUP, Mireia Vehí, ha acusat el Govern de ser de dreta –ella ho diu per insultar– quan fa dos dies va ser el seu propi partit qui va votar la investidura del nou president. L’independentisme s’ha acostumat d’una manera tan absoluta a viure al marge de la realitat, que ja no és capaç d’identificar-la ni quan se la troba de cara. Un públic captiu, acrític, i que més que pensar necessita narcotitzar-se ha afavorit aquesta classe política delirant que sap que pot dir i fer el que vulgui perquè igualment comptarà amb el vot dels fanàtics, dels ionquis de la causa de la independència de Catalunya, que en el fons és la causa de totes les excuses de la seva vida, de totes les vegades que s’han donat la raó entre ells sense tenir-la, de la justificació per a tots els fracassos personals i col·lectius perquè Espanya ens roba, ens mata o simplement passava per aquí.
La simulació és la de sempre, però els fets es van difuminant i aleshores la sensació de comèdia es multiplica. És comèdia fer veure que no demanes l’indult al Tribunal Suprem i exigir-lo en canvi al president del govern central a canvi de votar-li els impostos. És comèdia enredar amb posturetes de soldat i encabat vendre’s fent contorsions de sotamà. És comèdia no explicar allà on som, què volem i què és possible, i si aquesta comèdia la mantens quan el suposat enemic et concedeix bona part del que li havies exigit, el ridícul que fas és estrepitós.
No sé si creure-m’ho del tot, però per la mena de consellers que Jordi Sànchez ha triat, sobretot en el cas de Jaume Giró, sembla que hi ha una certa voluntat de governar bé, de governar sòlid, de fer créixer l’economia catalana amb plantejaments realistes i valents. Aconseguir-ho serà molt difícil. No n’hi ha prou de només proposar-s’ho. No n’hi ha prou de tenir només una persona competent al davant si ha de treballar cerclat de pòtols o ha de lluitar fins l’extenuació contra els seus mateixos socis. Si ens volem prendre seriosament Catalunya, la seva economia, la seva prosperitat, el seu futur, tant si en volem fer una república independent com una comunitat autònoma capdavantera, hem de deixar de fer comèdia, hem de deixar de malbaratar l’esforç i els diners en simulacres, i hem d’entendre que caldran sacrificis, que haurem de superar moments difícils, i que no hi ha solucions màgiques ni fora del mercat. Que al Govern li calguin els vots de la CUP és un drama. Que el Govern s’entesti a suplicar-los deixant de fer el que sap que ha der fer, i fent coses molt pitjors, és una gravíssima deslleialtat al poble de Catalunya a qui tant diu estimar i representar, però que du 10 anys trepitjant i empobrint sense cap mena de pietat. Ara que Cuixart i Iceta s’abracen al Pati dels Tarongers, ara que el govern central necessita els vots d’Esquerra per mantenir-se al poder i ara que els indults són a punt d’arribar, el PSC ja no pot ser acusat de repressor fexista i més aviat hauria de ser l’aliat natural d’Aragonès i Puigneró, que un cop ja sabem –ells i nosaltres– que no faran cap DUI, poden dedicar-se a governar i a treballar com les persones, i en companyia de líders i partits seriosos, endreçats i que no tinguin la manifesta incapacitat intel·lectual que té la CUP per entendre la realitat i el sistema en què es fonamenta.
També a l’Ajuntament de Barcelona, tots els partits llevat de Colau, Vox i la CUP, haurien de ser capaços de trobar-se, de prohibir-se de parlar de Catalunya i d’Espanya, i de construir plegats una alternativa il·lusionadora contra la depriment alcaldessa. Tant els que volen una Catalunya independent com els que volen una Espanya pròspera necessiten que Barcelona funcioni, que torni a ser una gran metròpoli. Tard o d’hora, els catalans en el seu conjunt, els catalans en la nostra immensa majoria, ens haurem d’acabar retrobant i fora bo i és urgent que ho fem a Barcelona. Des de la complicitat, des de la generositat i des de la intel·ligència, buscant una nova manera, fèrtil i agradable, de relacionar-nos. També per poder fer això, també per salvar la capital, resulta imprescindible que ens posem a treballar i deixem de fer el ximple, i de fer comèdia, i siguem capaços de viure en la realitat. Hem tingut molt de temps per parlar de Catalunya i d’Espanya, i n’hem parlat molt, i hem fet moltes coses, i no ens han sortit bé –ni als uns ni als altres– i no ens hem agradat. Potser ha arribat l’hora de tornar-nos a demostrar que som més que una vella disputa tribal, i que som capaços de conviure en la diferència, en l’interès comú, en l’afecte, i sobretot que encara podem fer una cosa ben feta.
