Després d’un any i mig de tancament regular, d’un confinament més o menys imposat, amb la mobilitat prohibida o molt reduïda i, en paral·lel, amb el fort impacte sofert d’uns efectes socioeconòmics que han estat, són i seran devastadors encara durant un cert període de temps, dubto que algú s’atreveixi a dir que està com al principi. Ni aquell a qui la pandèmia l’ha afectat de passada, lleument, o fins i tot l’ha beneficiat, que sempre n’hi ha que, en situacions de crisi, troben una drecera a l’èxit i al benestar. Per molt que intentem relativitzar els fets viscuts, recórrer a l’humor o dir que això ja ho tenim coll avall, el cert és que hem patit, i sobretot hem canviat. Tots. I ara, quan per fi ens obrin de bat a bat les portes de la nova normalitat i, tard o d’hora, ens hàgim de posar davant del mirall per constatar i prendre consciència de l’esperpent que hem superat, a molts ens tocarà carregar amb un seguit de seqüeles psicològiques amb les quals no comptàvem. Serà llavors quan ens adonarem de com hem canviat durant tot aquest temps, si és que no ho hem fet ja.
Alguns estudis recents sobre l’estat de salut mental de la població han evidenciat que durant tots aquests mesos de confinament s’ha produït un augment generalitzat dels quadres d’ansietat i, de retruc, d’intents de suïcidi, trastorns alimentaris i conductes autolesives. Aquest context de patiment generalitzat ha provocat, alhora, un augment del consum de les drogues i l’alcohol, clar. Però la principal causa d’aquesta tendència autodestructiva va més enllà d’una simple reclusió forçada i estirada en el temps, i acusa els canvis de rutines i la sobtada inactivitat social, com els fets responsables d’haver-nos transformat en contenidors habituals d’irritabilitat, insomni i depressió. És com si aquest procés d’asocialització ens hagués fet perdre la son, estar més a la defensiva i desconfiar de la gent, fins i tot d’aquella a qui creiem més afí i propera a nosaltres. La comunicació telemàtica ens ha apropat més, sí, però ens sentim més sols que abans, i ho hem normalitzat. La gran paradoxa dels nostres temps. Com si tot això no fos suficient per canviar. També n’hi ha que s’ho han pres pel costat contrari, fent-se veure més i més efusius, tensant la corda de la realitat amb l’excusa del «Ja n’hi ha prou!», com quan fa unes setmanes, molts van sortir al carrer a celebrar desbocats la flexibilització de les mesures de mobilitat i del toc de queda. Tot plegat, les dues cares de la mateixa moneda: la del neguit i la inestabilitat emocional.
Justament aquests dies de canvi i d’obligada –o no– autoconsciència vacunal i també emocional, ara que sembla que comencem a veure la llum al final del túnel, he recordat amb enyor i molt d’afecte la meva iaia Palmira, que quan la gent donava mostres de no tocar-hi gaire, sempre deia: «No anem ’pa’ bé!». És exactament això. I està per veure si tindrem solució.
