Qui avisa, no és traïdor, diu el refranyer. A Joan Tardà, l’antic diputat a Corts per ERC, se li podrà dir de tot menys que no va avisar a temps els seus correligionaris –ho feu el 8 de març– i que el seu vaticini ja s’està complint al peu de lletra. La brúixola que se salvà de l’enfonsament de la nau de l’Arturito, doncs així de pijoprogre l’anomenàvem a casa dels seus pares, senyala que l’auguri ho serà amb escreix en un futur que la CUP, sempre els cupaires i visca Catalunya!, l’ha situat d’aquí a dos anys. Quan l’equador de la legislatura, els nens de papà que es fan dir antisistema per allò que si menteixes, fes-la gran, presentaran una qüestió de confiança, segons el que es llegeix en el contracte parlamentari signat entre ERC i la CUP. Serà aleshores quan es posarà fi a l’actual legislatura catalana i tornarem a les urnes. S’ha de pertànyer al club dels ximples, Pere Aragonès, per acceptar que un tercer et posi termini a la teva vida com a president de la Generalitat i empassar-s’ho tot donant-li les gràcies.

La Vanguardia al marge, doncs la seva trajectòria ens diu que sempre ha estat amb el poder polític, l’ostenti qui l’ostenti i sense diferenciar entre dictadura i democràcia, tots els mitjans catalans, també la immensa majoria dels seus opinadors, Pilar Rahola inclosa, cessada per massa addicte al Règim constituït a Waterloo, han rebut la reformulació d’un govern integrat novament per JxCat i ERC, amb suport extern de la CUP, amb expectatives no massa tranquil·litzadores per a un país, el nostre, que va de reculada en reculada fins al desastre total, si Déu no hi posa remei. Només faltava saber aquests últimes dies que quatre dels sets consellers per ERC es troben imputats en causes judicials i recordar de passada que són deu els diputats que es troben igualment en fase d’investigació pels tribunals de justícia, entre els quals la presidenta Laura Borràs, que ho és per haver comès presumiblement els delictes de prevaricació, malversació de fons públics, frau electoral i falsedat documental. Quasi res. D’això se’n diu néixer, Parlament i Govern, essent un ànec coix predestinat a fracassar.

El primer vietnam ens arribà tan sols deu hores després que l’Aragonès prengués possessió del seu càrrec com a president. Els autors foren quatre diputats de la CUP que, després d’haver impulsat i facilitat la investidura de l’Aragonès, van proclamar que «tenim un govern de dretes» i que «cal canviar de cicle» amb l’excusa d’un desnonament dictat per la Justícia. En la interlocutòria es feia constar de manera expressa que la comissió judicial havia d’estar protegida per la BRIMO i que els okupes – honor i glòria pels bandits – podíem permetre’s econòmicament habitatge propi o instal·lar-se en un de familiar o casa d’un veí. Vaja, poc li faltava per dir que era un señorito de casa bien, motiu pel qual devien donar-se per al·ludits la CUP brutesca que coneixem. Van actuar permetent (i quasi presidint-ho) que es consumés un delicte contra els Mossos d’Esquadra, el gran objectiu a batre per aquests poca-soltes. O la BRIMO cau o tu, Aragonès, te’n tornes cap a casa. Aquesta és l’amenaça.

No anem bé. Tampoc aquest vell, oxidat i fecundat in vitro artefacte anomenant independentisme dona per més malgrat els canvis nominals registrats a l’executiu català. Hi ha gresca a JxCat, preludi de l’ocàs d’en Carles Puigdemont, i també n’hi ha a ERC -en Sabrià, premi de consolació a la butxaca, ho diu tot. L’Aragonès comença a entomar-me que de l’amnistia promesa en els seus discursos d’investidura i de pressa de possessió res de res, com sabut i resabut era, i que de l’indult ja en parlarem a l’estiu o mai. El seu problema, que també és el nostre com a ciutadans que contribuïm a l’erari públic mitjançant els impostos més elevats d’Europa sencera, és que l’adversari es troba a fora, mentre l’enemic a casa se li ha instal·lat.

El 132è president de la Generalitat, tot i que dos altres més reclamen el seu reconeixement, i hauria de fer un pas enrere per enquibir-los, no s’assabenta de res. Que els encensaris vanguardistes li posin més olor que pudor al problema. És feina seva, l’habitual.