Pep besà la medalla de plata i el Sant Pare li va elogiar el gest. No hem vingut al món a besar medalles de plata. Hem vingut al món a guanyar, a guanyar sempre i en tot, i no hi ha cap altre resultat que ens pugui consolar. Volem guanyar i volem sang. No hi ha cap manera de perdre honrosa, ni que ens satisfaci. Hi ha maneres desoladores de perdre i maneres humiliants. I no n’hi ha d’altres. Si perdem, felicitem el guanyador, no ens queixem, pensem què hem fet malament i no descansem en pau fins que no arriba la següent final i som capaços de guanyar-la. No besem medalles de plata, no les estimem, no són el nostre caràcter. Besem l’amor, besem la pietat, besem l’altra banda de la serra, que té un encís que no he dit mai, però no besem la derrota, no som complaents amb la derrota, no l’estimem, no ens hi instal·lem, no ens sembla en cap cas honorable, i només volem fugir-ne, i aquesta és l’ànsia que fa que el món millori, i que millorin fins i tot els que sempre perden perquè les victòries individuals, quan un sap el que està fent, contenen una victòria per a tots.
A més a més, Guardiola li aixeca cada any 27,5 milions d’euros al City. Besar la medalla de plata passa llavors d’afectació looser a estafa. La comèdia és pitjor que la mediocritat. Jo puc aguantar un noi justet que fa el que pot, però els que fan la comèdia del pobret per no passar comptes amb Déu, per no haver de justificar el que han fet amb el talent amb què foren ofrenats, aquests són els més bruts enemics de l’home lliure. Pep va perdre la final perquè va preferir el seu lluïment a la victòria del seu equip, i del xeic Mansour. Pep va preferir mirar-se al mirall que el seu club pogués mirar-se a la glòria de la Champions. Buscar la foto besant la medalla de plata és encara més mirall, més postureig, més onanisme, més carraca d’Open Arms, més retòrica montonera de papa Francesc. El meu Sant Pare va fer caure el Mur de Berlín, amb Reagan i Thatcher. Eren els anys de les victòries profundes i perdre tenia conseqüències. Guardiola només es besa ell mateix, només el seu Narcís reflectit en tot el que fa i diu. Pep només besa els seus diners, i em sembla molt bé, però són sobreres aleshores les lliçons. Pep només besa la projecció pública de la seva imatge, Pep ha preferit ser un presumit que un geni, i per això besar medalles de plata ja li va bé, i per això perd.
Va haver-hi un temps en què fórem amics i conservo algunes imatges valuoses d’aquell amor. Però hi havia alguna cosa de fons, una farsa, un recargolament insincer, un càlcul amanerat, tan de carril central que feia vergonya, que a poc a poc ens va anar separant fins que al final em vaig enfadar amb un seu últim gest que, de tota manera, no em va sorprendre gens. Em va explicar, demanant-me que la publiqués, la seva darrera i violenta conversa amb Sandro Rosell. I quan ho vaig haver fet –fou formidable el renou que es creà– Pep digué en una roda de premsa que ell a mi no m’havia explicat res. Això va ser fa molt de temps, i jo no soc rancorós, i si només hagués estat allò, ho hauria oblidat. Però no era només una anècdota, era una altra medalla de plata besada, un altre elogi de Papa peronista, un altre dríbling a Déu per no haver de rendir comptes dels seus dons.
Guanyar no és una arrogància o una demostració de virilitat. M’agrada la virilitat en qualsevol cas, i l’arrogància quan està justificada, però guanyar és la gran humilitat del món. Sortir a guanyar, i a guanyar sempre, sentir angoixa per guanyar i no conformar-se amb cap altre resultat, és la manera més generosa d’escurar els propòsits de Déu, i de fer-te’n càrrec, d’honorar la força i la llum que t’han estat concedides. Només lluitant-ho tot fins al final esculpim la nostra humanitat i la dels altres. No es pot ser un presumit i viure en la camí de la victòria. Els miralls acaben sent sempre la projecció de la derrota, com li ha passat a Pep, anava a dir contra el Chelsea, però tothom sap que fou contra ell mateix. Guanyar és posar-se al servei dels teus dons i no a l’inrevés. Per això Joan Pau II va derrotar el comunisme colpejant les portalades de la fosca i per això la seva agonia va ser la més apassionant victòria de la Fe que aquest segle XXI ha vist. Per això, també, però a l’inrevés, l’actual Sant Pare no només no resol cap problema, sinó que els perpetua, i els tirans no li tenen cap por, i costa molt més que la presència de Déu sigui operativa a la Terra. Besar medalles de plata ho fan els que inevitablement no entenen que l’amor i la llibertat són una cosa i el mateix, i normalment els que ja de bell havien cobrat el xec.
