Aquest cap de setmana ha estat intens per a tots aquells que creiem que les coses no s’estan fent bé en la planificació de les energies renovables a casa nostra. De fet, som molts els que creiem que aquest tema s’ha enfocat molt malament. Només així s’entén el malestar que hi ha a moltes comarques catalanes davant la barra lliure que el Govern sortint va donar a les empreses energètiques a l’hora de decidir el futur d’una part important del territori. Unes energètiques que dimarts encarien més el cost de la llum pel conjunt del ciutadans i Espanya continuarà essent un dels països amb el cost de la llum més alt després de les illes de Malta i Xipre. Un cost de la llum que en part és tan alt perquè a la factura de la llum de cada família de l’estat espanyol hi ha una part de les subvencions que el govern Zapatero va donar a les multinacionals energètiques per afavorir l’expansió de les renovables.
De fet, tot plegat ha estat un desgavell. Certament, Catalunya és de les zones més endarrerides en la producció d’energies renovables. A l’entorn del 16%, quan la resta de l’Estat i el conjunt d’Europa superen el 30%. El principal motiu és per què algú –el Govern– no ha fet els deures en els darrers anys. I ara volen revertir aquesta situació donant la clau als «de sempre», a les multinacionals energètiques, que s’han afanyat a especular amb el sòl més barat i intentar captar tots els fons Next Generation possibles, a costa, sempre, del territori. Certament, el conjunt d’Europa ha de fer els deures en aquest camp i la majoria de l’energia ha de ser neta el 2030. El tema, però, no és el què, sinó el com. Un cop més, a Catalunya, arran del decret Chacón, s’ha apostat per vendre el país a les empreses de l’Ibex i així dissimular el desastre de la seva gestió en aquest àmbit.
El debat és interessant però hi ha alguns aspectes que crec que tenen molta importància i que sovint s’obvien quan es planteja el debat.
El primer és el model. Com és que s’opta per aquest model de «barra lliure» a les multinacionals que ens han portat a aquesta nefasta gestió energètica després de la liberalització d’Aznar i en canvi no s’ha optat per afavorir principalment l’autogeneració d’energia verda i les comunitats i cooperatives de consum. Certament, la llei del sòl era un impediment però fa temps que no ho és. Altres països proposen un mix entre multinacionals i comunitats productores. Ara seria una bona oportunitat per als polígons industrials, les empreses, els municipis, etc. aprofitant els propers fons europeus. Però no.
El segon dubte és el mite de l’autosuficiència energètica. Aquest nou autarquisme energètic em fascina. No som autosuficients en res –ho hem vist molt clarament amb la manca de mascaretes a l’inici de la pandèmia– però ho hem de ser en energia. Quan no ho hem estat mai i quan, per exemple, ens van imposar la MAT justament per justificar la connexió per la capacitat francesa de producció d’energia. I quan per exemple Aragó pot produir molta més energia neta sense tant d’impacte territorial. El més divertit és que els màxims partidaris del lliure mercat i de la globalització defensen aquest autoabastiment i deixen de banda el mercat. De fet, és l’únic que defensen. Suposo perquè el que de veritat defensen és el negoci que hi ha al darrere.
I finalment, també em sorprèn que la vehemència dels defensors d’aquesta orgia eòlica siguin els qui viuen en les zones on hi ha més consum d’energia i en canvi no hi ha cap camp de producció d’energia neta. Ni un parc eòlic ni un parc solar a Barcelona. Això sí, s’atreveixen a titllar de Nimbys els que no volen allò que ells tampoc volen i que en són els principals consumidors. Això val per Barcelona però també per Girona, Sant Cugat o Sabadell. Ho hem vist ara amb l’ampliació de l’aeroport del Prat. El Delta del Llobregat no es toca, però a l’Empordà o la Terra Alta, com més impacte, millor.
La lògica diu que la producció energètica ha d’estar a prop del consum, no? És elemental. Potser no serà el mateix sol i el mateix vent que a altres zones, però a 200 metres d’altura hi ha vent arreu. La diferència està en el fet que el preu del metre quadrat a Sant Cugat no té res a veure amb el preu del metre quadrat a Corbera d’Ebre o de Capmany. Se’n diu negoci.
Però, més enllà d’aquest desgavell, aquesta ha estat una bona setmana per als que creiem que la natura no està en venda i que les coses es poden fer bé. En primer lloc perquè, tot i la pluja, més de 500 persones es van manifestar a l’Escala contra aquests projectes especulatius. No oblideu que l’Empordà plantarà cara com sempre. I en segon lloc perquè el nou Govern de Catalunya ha tret Medi Ambient i Sostenibilitat de la conselleria de Territori i ha nomenat Anna Barnadas com a nova secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, una persona sensible mediambientalment i que coneix bé l’Albera i altres espais naturals en risc de ser industrialitzats. Tindrà molta feina i esperem que se’n surti.
Encara hi som a temps. Encara es poden fer les coses bé.
