He seguit de prop la relació d’Iceta amb els presos perquè molts parlen i pocs coneixen la realitat. Vaig conèixer Iceta quan estava a la Universitat i hi ha dues coses que l’he vist preservar durant tota la seva vida. No esquiva les seves responsabilitats, és dels pocs parlamentaris que sempre es presenta amb els deures fets, i és una persona d’una gran humanitat. Un amic diu que se’l veu feliç i, per això, no té necessitat ni de rancor ni de venjances i pot encarar els problemes polítics sense motxilles. Vostès li recorden alguna declaració simplement dura per haver estat injustament impedit de ser president del Senat? Si al que els he dit hi afegeixen que és una persona molt intel·ligent tindran un retrat força exacte de l’Iceta persona.

Quant als presos ha distingit sempre entre les qüestions polítiques i personals. Ha defensat amb fermesa que estan condemnats per haver-se saltat les lleis, no per ser independentistes. Si fos per ideologia, com podrien ERC, Junts o la CUP presentar els seus programes i formar governs? Altra cosa són les persones i les penes que se’ls han imposat. Va ser el primer que ja a les eleccions del 2017, just després del 155, va defensar els indults, cosa que li va costar crítiques al seu propi partit. Després va decidir no anar a visitar-los a la presó quan van tornar a Catalunya però ha rebut qualsevol familiar que li ha demanat i ha fet gestions per ajudar les persones. Potser d’aquí l’abraçada de Cuixart a Iceta al Pati dels Tarongers. També va decidir no respondre a les crítiques i declaracions dels líders empresonats. Mentre estiguin a la presó, va dir, no estem en condicions de tenir un debat com cal. Quan Junqueras va declarar que quan el trobés no podria mirar-li al ulls molts li van pregar que respongués i s’hi va negar. Des dels fets de la tardor del 2017 ha mantingut una actitud de prudència que molts a un costat i altre li han retret, li he sentit dir que li agradaria que les seves afirmacions no perdessin consistència amb el pas del temps i crec que ho està aconseguint.

Vaig manifestar la meva opinió breument sobre els indults en el darrer article però com que veig que la polèmica continuarà, els ho explicaré més detalladament. Els líders del procés empresonats van saltar-se les lleis el 6 i 7 setembre del 2017, van voler anul·lar la Constitució i l’Estatut de Catalunya. El govern Rajoy ho va deixar en mans de la justícia i els independentistes van creure que tenien barra lliure i van convocar el pseudoreferèndum de l’1 d’octubre sense cap garantia i desobeint el Constitucional. A finals de setembre del 2017 vaig escriure que estàvem davant d’una baralla de pati de col·legi, a veure qui era més fanfarró i vaig advertir que si el govern Rajoy i els independentistes no aconseguien aturar el xoc de trens prendríem mal. Després ja saben, arriben les urnes, els caps de la policia donen ordres insensates i va passar el que va passar. Rajoy tampoc va respondre políticament, ho va deixar a la justícia i els independentistes amb Junqueras al capdavant van decidir tirar pel dret. Un Puigdemont (sense lideratge) no es va atrevir a convocar eleccions (que haurien parat el 155) i va fer una declaració unilateral d’independència amb la boca petita que va precipitar el 155. La justícia va arrestar i posteriorment jutjar els líders, mentre alguns van fugir. Dir que varen ser jutjats perquè són independentistes o que són presos polítics és de nens de primària. Avui tenim els líders a la presó i una situació que necessita diàleg per trobar sortides. El PP (i la dreta en general), que era al govern d’Espanya quan es van produir els fets, diu que s’han de complir les penes i que farà una campanya contra possibles indults (parcials) sense proposar cap camí de sortida, només mà dura que perpetuaria la divisió dels catalans. El govern Sánchez es decanta pels indults (parcials) i obrir un diàleg entre partits a Catalunya i entre els governs espanyol i català. La meva opinió és que cal deixar clar que els polítics empresonats van cometre un delicte i mentre no renunciïn explícitament a la unilateralitat, no poden participar en la política activa. Per tant cal mantenir la pena d’inhabilitació però la pena de presó avui no serveix de res, només dificulta el diàleg necessari sense aportar cap valor. De fet d’aquí a poc molts d’ells tindran el tercer grau, una reducció de les penes de presó però no de les penes d’inhabilitació. A Espanya els polítics que no van afrontar el problema (el govern Rajoy) estan retirats. A Catalunya també els líders empresonats estan retirats de fet i potser caldria jubilar-los definitivament.

Una vegada més davant d’una decisió raonable per aconseguir unes bases de diàleg (bàsicament entre catalans per definir un projecte consensuat per una àmplia majoria dels catalans) els processistes més radicals i la dreta espanyola es donen la mà. Uns dient que no resol res (la presidenta de l’ANC ja ha dit que sols serveix per debilitar el moviment independentista a Catalunya i internacionalment) i els altres dient que han de complir les penes íntegres perquè van saltar-se les lleis. Ni uns ni altres presenten cap projecte de futur pel conjunt dels catalans, no pretenen solucionar el problema sinó alimentar-lo per fer-lo servir als seus interessos. Potser que hi reflexionin perquè a les darreres eleccions els partits de dretes van quedar reduïts al mínim i qui va guanyar les eleccions es va presentar amb un programa de retrobament.