Perquè és valent i no funciona només a cop d’enquestes com altres, sinó que està disposat a fer les reformes que els Estats Units necessiten per afrontar el futur en millors condicions. Vaig tenir ocasió de tractar-lo quan jo era ambaixador a Washington i guardo d’ell la imatge d’un polític discret i sempre conscient d’aquest paper subordinat que li donava el càrrec de vicepresident i que en el seu dia havia fet fer comentaris al president Coleridge, que tenia dos amics: un va embarcar per a un viatge llunyà i a un altre el van nomenar vicepresident... i mai va tornar a sentir a parlar de cap d’ells.

I ara s’ha destapat. No era fàcil destacar després d’una presidència tan histriònica com la de Donald Trump, que l’acusava d’estar «endormiscat» perquè en els debats mai va respondre a les seves provocacions perquè entrés en el cos a cos en el terreny per ell escollit, que és l’error que ha comès Pedro Sánchez i que li va costar una bona rebolcada a les eleccions madrilenyes.

Quan Biden va aconseguir la presidència, amb 78 anys a l’esquena, el món el va catalogar com a president «de transició» i «d’un sol mandat» ja que no se l’imaginava presentant-se a la reelecció amb 82 anys. Per la mateixa raó, Kamala Harris apareixia com l’esperança Demòcrata per a les eleccions de 2024, a les quals Trump amenaça de presentar-se. I resulta que Biden ens ha sorprès ara en no descartar la possibilitat de fer-ho ell també. Però faci llavors el que faci, l’important és el que està fent ara amb una gestió valenta per estar a l’altura del tremend repte del temps que li ha tocat viure. Biden està disposat a assumir riscos per deixar una empremta profunda i transformadora en el país que va rebre, sumit en una pandèmia que el seu predecessor no va voler veure, que s’ha emportat per davant les vides de milers de compatriotes i que ha portat una greu crisi econòmica que ha disparat la desocupació. I com que als Estats Units l’assegurança mèdica va en molts casos unida a estar empleat, els drames personals i familiars augmenten d’una manera que a Europa costa comprendre.

El PIB mundial és de 80 bilions d’euros (el dels EUA és de 18) i els estímuls i ajudes concedits per Washington per sortir de la crisi arriben a la sorprenent xifra de 6 bilions (el PIB espanyol és de 2) per a una vacunació ràpida i massiva que salvi vides i recuperi l’economia; ajudes directes a ciutadans, famílies, negocis i estats; inversions en educació i a lluitar contra les desigualtats i la discriminació racial; suport a un vast pla d’infraestructures creador d’ocupació; lluita decidida contra l’escalfament global tornant a l’Acord de París, restringint l’explotació petrolífera en certes zones i impulsant les energies renovables i el cotxe elèctric... Tot això suposa una revolució comparable a les que en el seu temps van dur a terme Franklin Delano Roosevelt, Lyndon B. Johnson i Ronald Reagan. L’excepcional és que ara ho vulgui fer un home al qual tots consideraven com «un president de transició» i que sap molt bé que per dur-les a terme tindrà al davant un partit Republicà que no li donarà ni aigua.

No cal amagar que tants diners de cop són també causa de preocupació perquè té riscos. L’endeutament ha arribat al 124% del PIB (en la Segona Guerra Mundial va arribar al 122%), i augmentarà la càrrega per a futures generacions encara que les baixes taxes d’interès facilitin actualment el seu pagament. Però tendiran a pujar perquè també ho farà la inflació amb el brutal augment de la massa monetària disponible, la qual cosa pot tenir també un efecte molt negatiu per a països pobres endeutats en dòlars i tocats per la pandèmia, augurant així més pobresa i més desigualtats a escala global.

En tot cas, Biden ha decidit arriscar-se assumint que és millor passar-se que quedar-se curt davant la crisi, i probablement fa bé perquè és la millor manera de garantir el rebot en V de l’economia, que gràcies a ell es recuperarà als Estats Units abans que a Europa.