Vivim un període molt curiós que podríem qualificar d’eufòria continguda. D’una banda, hi ha la sensació que encara no hem fet net del tot i que encara haurem de vigilar un temps amb la pandèmia i els seus efectes: no podem menystenir el dolor que ha causat, i no ens podem permetre passos en fals si realment volem aixecar el cap d’una vegada per totes. Però gràcies a la vacunació, la retirada d’algunes restriccions (alguns encara ens quedem astorats amb la normalització del toc de queda) i la visualització d’una certa normalitat ens està portant a un optimisme que no fa tant semblava impensable. Sí, estem millor i, sí, es veu una mínima llum al final del túnel, però justament per això ve el moment més difícil. Què carai, ens hem guanyat l’eufòria i una mica de felicitat eixelebrada, però també ens aboquem a haver de decidir i persistim en alguns errors del passat o bé aprofitem col·lectivament per esmenar-los. La pandèmia ha generat molts problemes nous, però ens convé no oblidar els que ja teníem, i l’eufòria ha de ser compatible amb una necessària reflexió sobre les nostres mancances i febleses. Ens hem de conjurar per no enquistar algunes desigualtats i superar velles estructures, perquè amb pandèmia o sense formem societats que tendeixen a invisibilitzar temes incòmodes i drames humans. I és justament aquesta indolència la que ens va esclatar als dits quan vam entrar en un bucle sense saber-ne la data de caducitat. Ara que sembla que l’aturem, o com a mínim hem pogut crear-li anticossos, ho podem i hem de celebrar, però sense perdre de vista que la realitat mai funciona igual per a tothom. I a la inversa, que la voluntat de fer millor les coses no ens distregui de la importància de regalar-nos un bon homenatge. La paciència, com la contenció, ha de tenir premi. És a dir, que si realment aconseguim reduir els contagis a zero, treure’ns la punyetera mascareta i recuperar la llibertat de moviments, la festa resultant ha de ser digna d’un canvi de mil·lenni. De fet, aquesta eufòria continguda és un tret fins i tot característic de la nostra manera de viure, i de tant en tant és bo deixar-se anar sense pensar més del compte en l’endemà. Diversió i reflexió no són conceptes juxtaposats, sinó que poden arribar a ser complementaris. I venim d’on venim, encara més: totes aquestes persones que han estat solidàries, amatents i respectuoses amb les necessitats col·lectives en un context tan excepcional es mereixen muntar-se, quan es pugui, el festival de la seva vida.
