No va ser en el període que va governar en Jordi Pujol, malgrat que alguns comentaristes polítics encara insisteixen, quan es creà el gran problema català, que anys després es batejà amb el nom de «procés» i defineix en certa manera un estès malestar entre un sector considerable de la població, el qual creu que només es pot resoldre en una Catalunya independent.
Podem atribuir molts retrets a en Pujol, a la seva muller, la Marta Ferrusola i a la seva descendència, capitanejada pel seu fill gran, en Jordi Pujol i Ferrusola, que embrutí la biografia del seu pare, però el president Pujol cada cop que sentí el crit «in-inde-independència» exigí que callessin, tothom emmudí. Ara bé, Artur Mas, arrossegat per la cridòria, conscient que el camí emprès portava a la repressió, no s’atreví a aturar-ho.
El vell president que ha tornat arran del llibre Entre el dolor i l’esperança, d’en Vicenç Villatoro, tenia defectes: era presidencialista, autoritari i no deixava créixer polítics que li fessin ombra; com a home assenyat coneixia bé el pensament de l’Estat espanyol i de com reaccionaria agressivament a l’intent de Catalunya de desmembrar-se.
Un conflicte desigual no s’ha de declarar, no es pot entrar en una guerra si no saps que la pots guanyar, encara que s’encobreixi amb procediment democràtic. No obstant això, la realitat crua i incontrovertible era la separació de l’Estat, així sempre ho van entendre els partits unionistes i també els partits nacionalistes catalans. En Pujol era sabedor que Espanya no es mantindria quieta i impassible observant com una part substancial d’un territori, que considera de la seva propietat, se’n va, se li escapa, amb la intenció de viure millor. Ni democràcia ni contes a la vora del foc, els independentistes volen marxar perquè no els agrada com són els altres tot negant-se a conviure plegats.
La relació del Govern català amb el Govern de Madrid era de tipus empresarial, en Pujol no parava de demanar pel bon funcionament de la seva empresa, tal com li exigia el seu rol de president, i Madrid, si li convenia o no per motius polítics, li proporcionava tot, una part o res. Si li facilitava les coses, ell s’adjudicava el mèrit i, si les hi negaven, els criticava i, segons el moment històric, amb més o menys duresa; sempre, això sí, els acusava que no entenien ni volien entendre el «fet diferencial» –l’expressió més sovintejada. Així passava el temps que qui dia passa, anys empeny, i seguia guanyant els socialistes en les eleccions catalanes.
Va ser en el primer tripartit presidit per en Pasqual Maragall, com a vicepresident en Carod Rovira, que van proposar un nou estatut modern, que ningú demanava, a fi d’eixamplar el poder de la Generalitat i amb la intenció d’esbotzar l’autonomia ofegadora, que figurava ser una opressora cotilla. Així va començar el gran embolic, el desori polític i l’embat amb l’estat injust, insolidari i lladregot. De llavors ençà les coses s’anaren complicant molt. Mas, com a cap de l’oposició, jugà astutament el seu rol i exigí al Govern tripartit que aprofités l’oportunitat per anar més enllà del que els tres partits havien previst. ERC no s’hi oposà perquè fer-ho els feia porucs i traïdors i deixava tot l’espai electoral nacionalista a CiU.
L’estatut aprovat en un referèndum sense cap entusiasme que provocà que l’Espanya immobilista recollís signatures en contra, finalment el Tribunal Constitucional el va retallar i l’Alfonso Guerra es vanaglorià adorant-se que ell li havia passat el ribot.
Actualment la gent que ha lluitat per l’independentisme està farta de no haver rebut cap premi i massa càstigs. S’ha anat desdibuixant l’acció internacional dels polítics a l’exili, no han regalat cap triomf, no han aportat res important a la causa. En canvi, amb Carles Puigdemont al cap ens van fer creure que Europa estava pendent de nosaltres i neguitosa per tot el que ens passava. Fals. Si un dia som notícia en els mitjans de comunicació és perquè un jutge fa visibles els independentistes per a alguna ordre. No podem afirmar que hagin convençut gaires polítics europeus. Tampoc els independentistes a la presó han proporcionat alegries, fan llibres, es presenten a actes, però la gent esperava molt més de tots ells.
L’independentisme requeria quelcom tangible, alguna esperança, i ara tot allò es presenta com un període de follia col·lectiva d’un poble que s’havia posat en marxa, malgrat que ningú sabia on anava, ningú tenia les idees clares i ara es comprova també la manca de forts lideratges o de la poca sintonia entre els dos: en Puigdemont i en Junqueras. Es parlava, com a fi de projecte, d’una abstracció, d’una entelèquia inabastable.
Ara els sobiranistes no volen més persones judicialitzades i empresonades. Ja s’ha patit massa en un recorregut pedregós i costerut, ple de trampes, i volen apaivagar-se per recuperar-se. No hi ha abdicació al seu sentiment independentista, que ningú s’equivoqui, cap d’ells ha renunciat al «ni oblit ni perdó» que es transmetrà de pares a fills.
En les pròximes eleccions l’independentisme tornarà a guanyar. Tanmateix, escarmentat, es mantindrà en estat somort i anirà emergint per comprovar què passa. El temps ja no serà peremptori, ni s’improvisarà, no es tornarà a la senda anterior perquè saben que seran derrotats. Massa gent ha pres mal. Res es pot fer contra un poderós Estat que domina amb mà de ferro el poder judicial, l’executiu, el legislatiu i els mitjans de comunicació.
Hem entrat en un període calmós, Pere Aragonès allunya la política del Govern i del Parlament; vol dedicar-se a resoldre problemes tècnics i socials. Tot indica que el seu model polític per perpetuar-se en el poder és el d’en Pujol, sense tara de corrupció.
