Adia d’avui no hi ha assessor ni aparell de partit polític que no analitzi enquestes i obri en conseqüència. Si aquestes no són favorables, llavors es recorre al que se’n diu, eufemísticament, pedagogia, que no és una altra cosa que l’intent d’explicar de manera senzilla, amb eslògans, tag lines (lemes) i claims (idees-resum de campanya) allò que, d’entrada, no convenç l’opinió pública. De vegades, les menys, s’avança fins als argumentaris. I excepcionalment s’assoleixen els límits de les raons filosòfiques, apel·lant a la profunditat de les conviccions.

Aquest és, pel que sembla, l’embolic en què s’ha ficat el Govern de Pedro Sánchez amb l’anunci, a mitja veu, d’un possible indult per als presos del procés català. Portem una mica més de tres setmanes des que el tema es va infiltrar en l’agenda política sense deixar ningú indiferent. Les editorials i tertúlies se n’han fet ampli ressò i han pres postura, l’oposició conservadora s’ha rearmat amb aquesta munició per debilitar l’executiu i fins i tot els barons centrifugadors del PSOE i una bona part dels seus exdirigents han prorromput a l’escenari situant-se en contra de Sánchez.

Els successius trackings aniran desvetllant com evoluciona l’opinió pública i com d’eficaç és la pedagogia governamental en una matèria tan emotiva com aquesta. D’entrada, prop de quatre de cada cinc espanyols en edat de votar està contra els indults, fins i tot tres de cada cinc electors socialistes. A Catalunya, les dades canvien, ja que hi ha un 65% del percentatge d’enquestats favorables a l’indult. En paral·lel, segons els sondejos d’opinió de la mateixa Generalitat de Catalunya, els independentistes estan encallats en un 45% a favor de la secessió, mentre que el «no» a la independència escala ja fins a prop del 49%.

(Recordem en aquest punt que el «no» a la independència va obtenir en el referèndum escocès de 2014 un 55%, onze punts més que el «sí», però que la consulta es va acordar entre els governs respectius quan el «no» treia més de trenta-cinc punts al «sí», cosa que dona una idea de la volatilitat que va generar la pròpia campanya).

Aquest és l’escenari de partida, i sobre ell han dissenyat el PP i els seus mitjans afins una escalada contra Pedro Sánchez, encara que sigui a costa de tornar a trobar-se en espais compartits amb Vox. En el camp socialista són el PSC de Salvador Illa i els líders valencians José Luis Ábalos i el president Ximo Puig els encarregats de fer callar la dissidència interna amb idees força centrades en «la recerca de solucions mitjançant el diàleg».

En l’àmbit independentista, però, res sembla en moviment, tot i que és un fals miratge que es reflecteix a la resta del país. Són múltiples i diverses els senyals de fum al respecte. És veritat que no hi ha penediment però també ho és que Esquerra Republicana ha renunciat a l’unilateralisme, que a Junts hi ha veus que discrepen del full de ruta instaurat per Carles Puigdemont, que el teixit empresarial exconvergent no vol saber res de l’aventurisme polític de les CUP, que l’Assemblea Nacional Catalana veu un perill en els indults per als interessos de la independència i la seva estratègia victimista del com pitjor, millor...

I, el més significatiu, que el pare de la pàtria, dic de Jordi Pujol, acaba de publicar un llibre d’expressiu títol -Entre el dolor i l’esperança- en el qual demana perdó per les seves malifetes financeres, manifesta un profund sentiment de culpa per això i, finalment, reflexiona sobre el «procés» i entén que Catalunya mai serà independent si no hi ha una entesa amistosa amb Espanya, situació impossible en el grau actual de la nostra civilització política. Per quan arribéssim a aquest hipotètic escenari, ja no caldria proclamar cap nació perquè la pròpia idea de nació estaria més que superada.

És a dir, que si Pujol, el líder que va portar el ramat a la muntanya de la independència, valora com a entelèquia aquell moviment que ell mateix va desencadenar en ordenar tripular-lo al seu propi fill Oriol, és que les coses han canviat, i molt. Ara es tractaria de com vestir el sant, que no serà difícil donada la fidelitat de l’elector català als seus líders, però que a la resta del país s’entendrà com un tripijoc indigne per facilitar el Govern d’esquerres a Espanya. La qual cosa, dit sigui de passada, és una veritat ben evident, ja que és Catalunya -l’economia representa més del 20% del PIB espanyol- la regió que, amb 48 diputats al Congrés (més del 13%) representant a set milions i escaig de catalans, sol decantar-se en els últims lustres per donar suport a l’esquerra espanyola tot i la seva ideologia mercantil i burgesa.

Podria ser que als mestres tacticistes del socialisme, tenint en compte els múltiples factors que caminen en joc, els surtin els comptes, especialment si després dels indults ve una taula negociadora que pacta una consulta sobre la millora de l’autogovern defugint la qüestió de la sobirania i sense arribar si més no l’estadi federal. El problema a aclarir és si aquests comptes li surten al PP en sentit invers, perquè, en cas contrari, i davant el buit del seu programa per a Catalunya, l’espanyolisme folklòric l’enarbora Vox, i haurà d’anar pensant d’una vegada a proposar algun model propi d’arquitectura política i financera per a aquest país que no estigui supeditat als moviments dels seus rivals ni als interessos primaris dels territoris on governa.