L’evolució dels vertebrats al llarg dels darrers 500 milions d’anys és una història apassionant de com la vida triomfa per adaptació davant dels grans canvis del medi. Sabem que uns primers peixos pulmonats, que vivien en tolles fangoses, van donar lloc als amfibis i aquests, a la seva vegada, es fan transformar en rèptils. I encara més: una part dels rèptils van evolucionar cap a les aus mentre que altres es van transformar en mamífers. És a dir, que entre un humà i un peix hi ha un nexe evolutiu basat en una organització exitosa del sistema nerviós, en forma d’una «corda», protegida per estructures òssies.

Personalment aquest procés sempre m’ha fascinat, sobretot els moments de transició que necessàriament havien de ser de profunda crisi. Us posaré un exemple, només: en un moment donat, fa potser 200 milions d’anys, un rèptil terrestre de sang freda es va haver de convertir en una au voladora de sang calenta. El canvi, per a un rèptil amb vocació de volar, no era gens senzill: tenia el cos allargat, amb cua, sense plomes, l’àrea alar era molt petita, els ossos no estaven plens d’aire, disposava de dents, les costelles eren excessivament fines, etc.

Aquesta transició de sargantana a mallerenga (per fer-ho una mica divertit) necessàriament havia de durar diversos milions d’anys. Però una pregunta em persegueix: què va passar amb totes aquelles poblacions en què el canvi només va ser parcial? És a dir, amb aquells individus que tot i tenir plomes encara no disposaven d’ales o que ho tenien tot per volar però els ossos encara els pesaven massa per a sostenir-se a l’aire? Segurament van desaparèixer, van fracassar, ja que un mig-rèptil ho té malament per sobreviure a terra a la vegada que una mitja-au ho té magre per triomfar a l’aire. O sigui que l’èxit, com a conjunt, de ser un mamífer o una au a partir d’un rèptil necessàriament ha d’haver tingut un gran cost per a tots aquells individus que van patir la transició.

Pot passar quelcom semblant amb l’anomenada transició energètica? M’explico: en el cas de l’energia elèctrica, tenim força resolt el poder substituir els combustibles fòssils per energies renovables (eòlica i fotovoltaica, sobretot). Però l’electricitat, al nostre país, és ara per ara només un 20% de tot el consum energètic; pel 80% restant, seguim fent servir gas i petroli en els processos de combustió (cotxes, camions, avions, vaixells, calefacció, indústria, etc). L’electrificació dels vehicles particulars sembla ben encaminada; per a tota la resta, no es disposa d’una solució tècnica clara. Sembla que l’hidrogen és l’esperança (no la realitat) i per ara el problema rau en la poca eficiència i a un elevat cost. En tot cas, l’horitzó que ens hem marcat per a la descarbonització del planeta i així evitar el canvi climàtic és força curt. Penso que el plantejament és més voluntarista que realista i estem massa a les beceroles en molts punts clau del procés.

Davant de l’amenaça d’abandonament dels combustibles fòssils hi ha dos qüestions de les quals he sentit poc a parlar. Si jos fos una petroliera important, i aplicant la lògica capitalista del mercat, evidentment reduiria les inversions (hi ha estudis que demostren que això succeeix) a la cerca de nous jaciments de petroli o de gas ja que el negoci s’acaba; a més, encariria tant com pogués els preus mentre la dependència dels meus productes encara fos gran (avui dia, és d’un 80% de la demanda energètica, com hem dit). Ja està passant això? No tinc dades globals, però cada cop que he de passar per una benzinera comprovo que els preus no paren de pujar (sovint, el del gasoil està per damunt d’1,3 euros, cosa mai vista).

No voldria vaticinar desgràcies (i sobretot no voldria tenir raó), però podria passar que en plena transició energètica, mentre la nostra dependència del petroli encara sigui molt elevada, ens veiem abocats a una crisi per un increment insuportable dels preus, en mans de poques empreses i pocs països productors. Evidentment, uns i altres voldran aprofitar les darreres oportunitats del seu negoci.

A veure si en el cas de la transició energètica ens passa com en la transició evolutiva. Aquell pobre peix que ja tenia potes per anar per terra però encara no li havien sortit els pulmons per respirar l’aire; és a dir, amb energies renovables però encara dependents d’un petroli caríssim.