Manoliño és un dofí que s’ha quedat a passar uns dies a la ria gallega de Muros i Noia. Els banyistes hi juguen i s’hi fan fotografies i Manoliño busca i agraeix el contacte humà, perquè vol atenció i vol jugar. Els dofins volem sempre que ens facin cas, i jugar amb el nostre cos, que és jove i riu, i vol el joc, i no n’ha tingut prou. Els dofins ho volem tot i ho volem sempre i les autoritats gallegues, i la màfia ecologista, han dit que el contacte amb els cetacis és il·legal i que molesta els marisquers, coneguts com els treballadors de la navalla, que es veu que reben la visita del dofinet quan estan treballant i ell vol jugar.
Hem de jugar amb els dofins perquè tots som dofins que volem jugar. Tots som dofins fonamentals, en essència som dofins, i tampoc ens en venen tants i si n’hi ha un que arriba i reclama la nostra atenció la hi hem de concedir i connectar en ell amb la nostra part sensible. Si aquest estiu algun dofí s’instal·la a Palamós, a Platja d’Aro o a Calella; a Llafranc, a Fornells, a Aiguafreda, a Sa Tuna o a Sa Riera, no es cansin de jugar amb ell. Vigilin de no fer-li mal, recordin de no prendre mal, però juguin com el nen que mai no haurien hagut de deixar de ser, nota a la teva pell la pell suavíssima del dofí i entén que ets un dofí estructural i que el que te n’allunya no és la teva condició humana sinó el teu cinisme. L’ecologisme és una pedanteria. Es comença deixant de jugar amb un dofí i s’acaba anant a sopar amb les germanes Roca.
No sé quan vam deixar de jugar amb els dofins. No sé per què van deixar-me d’agradar els estius. No sé quan vam deixar de saltar i de nedar, de lliscar, de tenir la pell suau. No sé quan va ser, ni per què. Ens començàrem a inventar problemes que no existien, trobaran molt millor que estimi alguna noia, tant si és bella com no. No sé per què ens vam avergonyir del que ens feia feliços i per què ens vam amargar amb batalles del fantasma de derrota assegurada, amb causes inventades per omplir el buit que ens deixava la veritable sensualitat oblidada.
Tots som dofins, la llengua que els homes desviàrem del seu rol aquàtic i purament acariciador, fent-la aprendre a parlar. Tots som el joc de saltar i nedar i ens mereixem una pell més suau. Hi ha un ressentiment de fons, una navalla que no guarda proporció amb els dons que ens han estat concedits, amb aquesta vida pletòrica de miracles i meravelles. Hem de jugar amb els nostres dofins, hem de sopar amb els nostres cantants, hem d’allisar els rulls i dir millor cada paraula. Podem escriure millor, podem parlar millor, podem jugar millor. Els ecologistes són els salvatges, no els dofins. Hitler fou el primer ecologista modern, qui per primera vegada legislà sobre els drets dels animals. És un despropòsit de tarats i totalitaris que estigui prohibit el contacte amb cetacis. És que està prohibit! Els banyistes gallecs no en fan cas. Manoliño tampoc i juga amb qualsevol que se li apropa.
No hi ha gaires dofins que vinguin a passar uns dies a la platja. És cert que la crueltat dels homes és de vegades dramàtica. Espero que Manoliño no hagi de pagar amb penyores impossibles la seva alegria predisposada, però entre la poca intel·ligència de la ruralitat i les insondables fondàries de la brutalitat dels ignorants i dels bèsties, cada dia és una prova. I un atzar. Descomptant, però, l’inevitable camió de les escombraries de la Humanitat, que sempre fa ombra, que sempre put, que sempre ens acompanya, si haguéssim jugat més amb els dofins ara no tindríem aquesta angoixa, ni aquesta ànsia, ni hauríem de fer les humiliants coses que tot sovint fem per mirar inútilment d’omplir el buit i que no ens maregi el vertigen. Dofí que necessites que t’atenguin, dofí que vols jugar i no en tens mai prou, dofí que ets els jocs infantils i ja els adults no somiem tancs infinits per jugar per sempre més amb tu.
Jo odiava els estius. Per la calor, per la vacança. També odiava Eivissa, tot i que no hi havia estat mai. L’any passat vaig anar a Eivissa, i el seu sol estiuenc i vertical va hipnotitzar-me. Recordo bé l’instant que l’estiu va deixar de fer-me fàstic i també recordo que em va saber greu haver trigat tant. Recordo que vaig pensar que era la primera vegada que em deixava sorprendre per l’escalfor, pel sol i els jocs de blau i mirallets de plata que fa quan es reflecteix en el mar suau de la platja de Talamanca. Jo no he deixat mai de jugar amb dofins. Jo no he deixat mai de tenir la pell suau, però tot era una idea i cos no hi prenia part. No l’hi deixava prendre. M’equivocava. Ara entenc per què l’Església diu que també la carn ressuscita. També ressusciten els dofins, esclar. Jo detestava els estius, el centre del cos, oposava la idea al nervi, i els dofins eren només una metàfora. La curiositat del cos, que tu fa massa temps que no en dius dofí. Després he après que el mite del cos és real, que si la piscina es buida de dofins s’omple de fanatisme i de cadàvers, i que si no mantens molt suau la pell, i no llisques, tot és aspre i truculent i absurd i sempre perds contra el fantasma.
