Aquest article el dedico als ciutadans (nomenclatura Tarradellas) demòcrates catalans i que han estat tractats com marcians (els han dit en to de menyspreu botiflers, espanyolistes, unitaristes, etc.), com si no tinguessin dret a diferir de certs relats amb els que no se senten identificats. Quan Tarradellas va tornar com a president aquest ciutadà va sentir que Catalunya superava el franquisme i reprenia la seva història. Tarradellas no volia repetir els errors i va parlar, ho recorda sovint Bricall, de ciutadans de Catalunya i va eludir debats essencialistes dient que Catalunya era un ens existent i que l’important era governar-la bé. L’estatut de Sau del 1979 es va fer d’esquenes a Tarradellas i les primeres eleccions estatutàries les va guanyar Pujol que va destapar la caixa de les essències i va decidir que hi havia bons i mals catalans. La política dintre Catalunya va deixar de discutir sobre projectes per fer-ho sobre essències i el debat es va desnaturalitzar. Els mals catalans, sobretot els socialistes, van passar a ser tractats com a marcians a la seva terra. Recordo sempre un bon professor universitari, bon amic, que sempre em repetia que no entenia com jo i la M. Aurèlia Campmany podíem ser socialistes. El pujolisme va situar els socialistes com a extraterrestres en l’imaginari col·lectiu i el socialisme espanyol de la mà de Felipe González no va fer res per evitar-ho. Simplement va decidir que mentre li permetés governar a Espanya i no creués certes línies, Pujol podia fer el que volgués a Catalunya. I així els marcians ens vam sentir sols i desemparats també davant la corrupció de Convergència i de la família que era una realitat que la societat catalana coneixia i que va decidir permetre.

Passaré de llarg el període dels governs Maragall i Montilla. Al primer els pujolistes el van tolerar, tenia un cognom que el feia intocable, del segon van dir de tot menys coses agradables. I després del que va passar amb l’estatut del 2006 i l’aberrant campanya de firmes del PP i el seu recurs al Constitucional va venir la prepotent campanya de l’independentisme que va començar quan Artur Mas el va abraçar com un convers. Des de la manifestació contra l’Estatut que van convertir en una manifestació contra el president Montilla fins fa poc, els independentistes han senyorejat per Catalunya utilitzant tots els mitjans per intentar anorrear tothom que pensés diferent. El sentiment de que ells i sols ells són Catalunya que Pujol havia predicat abastament tornava amb més força. Tots els demés ciutadans de Catalunya érem una nosa i el sentiment de marcià al nostre país ha sigut el predominant a la ciutadania no independentista. Als pobles de Catalunya, aquells en què tothom es coneix, la pressió va anar en augment, ho expliquen molt bé alguns periodistes d’aquest diari que diuen que se’ls han acostat molts ciutadans animant-los a mantenir el timó amb la boca petita i afirmant que no podien dir en veu alta el que pensaven de tot plegat.

La cirereta va ser el que va passar al parlament a les desgraciades sessions del 6-7 de setembre del 2017. Allà ja no es tractava de considerar-nos marcians sinó de deixar-nos fora, aquell dia va ser un dels més tristos de la meva vida com a català. El de l’1 d’octubre va ser sols una conseqüència agreujada per la falta de sentit polític tant dels independentistes com del PP de Mariano Rajoy. La reacció de les forces de seguretat va deixar fora de lloc molts catalans. Els marcians van tenir uns moments de reconciliació amb els independentistes davant les imatges d’una de les accions més maldestres de la dreta espanyola. Poc després una declaració d’independència amb la boca petita i no publicada al DOG va acabar amb l’aplicació del 155, amb el govern català i els seus acòlits empresonats i en unes eleccions.

No és estrany que en l’acalorament d’aquells fets els que havien sigut titllats de marcians es decantessin majoritàriament per Ciutadans, que havia sigut el que representava les antípodes de l’independentisme. El socialisme de la mà d’Iceta mai va caure en la trampa de la confrontació, va continuar parlant de la necessitat de debatre democràticament, inclús Iceta va parlar que potser estaria bé indultar els líders empresonats. Potser tenia clar que només havien representat una òpera bufa, això sí amb molta parafernàlia. Ciutadans no va saber exercir el paper de primer partit de Catalunya i es va anar diluint perquè no tenia projecte alternatiu. Passada la flamarada que va suposar el judici i les penes imposades als líders polítics, les darreres eleccions han portat que els marcians han donat suport majoritari a un projecte de retrobament dirigit per Illa.

Ara que es parla d’indults en uns debats esbiaixats els proposo una mirada des de la perspectiva d’aquest ciutadà a qui volen fer-lo sentir marcià, perquè penso que aquest és qui més ha patit la deriva fonamentalista de l’independentisme. Aquests ciutadans són majoritàriament partidaris dels indults. Crec que no m’equivoco si dic que aquest ciutadà voldria tornar a ser considerat per tothom ciutadà de ple dret i voldria poder prendre un cafè tranquil o dinar amb amics i família i debatre amb els tertulians del bar sobre totes les coses sense haver de callar les seves opinions o maquillar-les adequadament. A Catalunya i Espanya els que s’oposen als indults són la dreta i els independentistes, que continuen actuant com si el país fos seu i tots els demés, espanyols o catalans, tant li fa, marcians. El camí dels indults té sentit si la majoria de catalans considerem que tots som ciutadans de ple dret i les famílies, els amics tornen a poder debatre democràticament, en definitiva si erradiquem els marcians de l’imaginari col·lectiu.