Catalunya es el país del «tu, endavant!, que nosaltres ja et seguim». Succeeix sovint que això es queda en la solitud dels qui estiren la corda i de vegades la trenquen. Observin el maleït procés cap a la independència no assolida: Del «posi les urnes, president!» de la Carme Forcadell, fins els inqualificables fets d’octubre de 2017, que han acabat en un molt il·lustratiu res de res. Els seus capitostos, uns fugint per cames a l’estranger i els altres condemnats a presó, mentre ara molts dels seus lloctinents es troben encara en fase d’imputació penal, en un rabiós relat perdut entre els núvols i la bogeria. La tropa dels «endavant!», inclosa la xusma que incendià Barcelona i nombrosos contenidors a Girona, es troba a casa, asseguda al sofà, veient TV3 i en un estat mental d’absoluta perplexitat en veure com en Junqueras s’agenolla i demana disculpes per la malifeta portada a terme, l’associació cultural belga anomenada Consell de la República descobreix que tothom discuteix la seva composició i el president Aragonès l’ignora per extravagant, i el cagat d’en Puigdemont -«fugim, noi, fugim», li va dir al mosso Lluís Escolà- és avui a Catalunya el que fou el vedell de fang a les tribus d’Israel vagant pel desert. Una credulitat incrèdula que s’esmicola amb el veredicte inapel·lable del temps. Amb tot, costa tornar a la cleda, i més li costarà a l’actual president de la Generalitat.
Ignoro com acabarà això dels indults a uns presos condemnats per sedició i altres causes, que es consideren provades en sentència ferma de la Sala del Penal del Tribunal Suprem. Uns antics polítics del morro fort i expressió altisonant -«nosaltres tenim la raó i vostès s’equivoquen»- que mai els han demanat, els indults, i que varen callar com el bacallà per una qüestió de decòrum quan tenien l’ocasió legal de dir la seva.
L’Unamuno, que coneixia i reconeixia prou bé els catalans, es va estalviar d’esmentar-nos a la seva cèlebre frase admonitòria -«llevantins, us perd l’estètica!»-, com així ha estat, perquè d’impostures va l’assumpte ara per ara. Només cal observar què ha succeït amb la vinguda del rei Felip VI a Catalunya amb motiu de les Jornades del Cercle d’Economia de Barcelona que naixeren a s’Agaró. Tanmateix, ara toca governar i no pas gesticular. Un pas no fàcil per tots aquells que han parlat pels colzes, han escrit milers de pàgines de desglòria i que han cregut que el gest era el mitjà comunicacional per excel·lència vers els seus seguidors i el mateix Estat. Així que, digui el que digui el Govern d’Espanya que encapçala en Pedro Sánchez, el primer que han de fer els directors i músics de l’orquestra Independència és posar a bon redós les partitures usades durant un decenni llarg d’inutilitat en tot. Perquè si la causa del mullader rau en la monarquia republicana que tenim i no pas en el rampell continuat de generals, comandants, suboficials, escamots, bandes i tropa, que vingui Déu i m’ho expliqui.
Que en Sánchez faci el que cregui convenient en matèria d’indulgències no del tot plenàries, però que s’atengui a les seves conseqüències. Les judicials i les polítiques, ambdues, que les pot haver i no pas al seu favor. Això no obstant, però, el president de la Generalitat ha de menar el canvi de paradigma que s’imposa: del parlar per parlar i del diàleg de besucs passar a la reconstrucció de Catalunya en tots els seus àmbits i a l’entesa amb totes les institucions de l’Estat, inclosa la Corona, per més que costi. Per tant, oblidem-nos que el paio d’en Puigneró, un vicepresident emmurriat pel noi d’Amer parli per TV3 –a on, sinó?– de 3.000 «represaliats», sabent a consciència que menteix, i que els dirigents de JxCat i la CUP segueixin pel camí del cinisme declamatori que enlloc no ens portarà, i apostem per un canvi de vies, almenys els que creiem en la seva necessitat i en la seva virtut. Aquell que es faci sortir de la somnolència, ens endreci com a país i que en porti més enllà pel camí del senderi. No hi ha alternativa possible. Ara toca governar, no pas gesticular, tot i que, com bé diu el politòleg català Orriols, afincat a la capital del Regne, la política d’ERC és una estratègia a llarg termini sense data de finalització. Per alguna cosa el seu home a Madrid, l’acomplexat diputat Rufián, diu alguna bestiesa de tant en tant mentre a la cuina del Palau de L a Moncloa s’hi troba fregant plats...per ara. Però es comença així.
