La dreta d’aquest país no pot viure sense derrotats. Això no és un fet, és un hàbit. Necessiten derrotats perquè només saben manar com a vencedors. La seva actitud, la seva retòrica, la seva energia, només flueix lliurement quan estan en l’horitzó de la lluita. Llavors s’ho permeten tot, i la seva consigna preferida –«sense complexos!»– és l’autorització per actuar amb desinhibició i brutalitat. Fins i tot l’amenaça que algú pagarà en els tribunals, considera la justícia com un combat per altres mitjans. Llavors la sentència és la derrota d’una altra manera. En qualsevol cas, el vençut no pot faltar. L’obediència ha d’estar sostinguda per la victòria.
Franco no va inventar aquest hàbit. Més aviat el franquisme ens ofereix aquest hàbit secular de la dreta espanyola en la seva perfecció extrema. La idealitat del franquisme és conseqüència del caràcter fonamental d’aquella victòria. Per això, el franquisme va deixar sempre clar que els vençuts seguien sent-ho. Aquest era el senyal simbòlic que s’enviava en mantenir els morts dels vençuts a les cunetes. La idea, que Franco repetia, era que «l’exèrcit no es deixaria arrabassar la seva victòria». Aquesta mentalitat d’exigir derrotats, afortunadament, va desaparèixer de forma exemplar en el propi exèrcit, però es va mantenir en les elits polítiques durant molt de temps per la presència d’ETA.
En efecte, el grup terrorista, travessat ell també pel lema «sense complexos!», va triar la lògica de la guerra i va servir en safata la legitimitat d’una actuació històrica de la dreta en termes de victòria o derrota, el que impedeix abordar aquella època des de categories morals. Aquest aspecte moral no li interessa a la dreta (tampoc a l’esquerra), que parla de forma contradictòria d’una ETA derrotada i del terrorisme com si estigués actiu en present. Així, confessa que no només necessita dels derrotats, sinó que requereix seguir projectant una crua hostilitat sobre ells perquè el seu estatut es mantingui, perllongant d’aquesta manera la lluita. Tot, menys la formació d’un poble sense derrotats. Ningú deposa l’armes. Es vesteix amb la paraula democràcia, però a sota porta la cota de malla.
Per a aquesta cultura, l’indult només serà el de Pilat. Es pot alliberar els que van cometre mil malifetes, però mai a qui va desafiar un Estat sostingut sobre segles de victòries. Aquest ha de complir les condemnes fins a l’últim dia, sobretot perquè així se li agullona en la perseverança de l’enemic, que al seu torn és la coartada per combatre’l i vèncer-lo de forma permanent.
I així un segle i un altre, ja que per la pulsió sàdica, com per l’inconscient, no passa el temps. Només d’aquesta font de l’inconscient s’obté l’energia per travessar els segles mantenint «firme el ademán», com deia el vell himne.
Davant d’aquesta roca granítica de la raça hidalga, l’esquerra espanyola no ha gaudit de confiança en si mateixa. No és timidesa a l’hora de fer els pressupostos, com deia cert crític. És senzillament la idea que el seu govern de l’Estat és com de prestat, perquè no té consciència de disposar d’una força suficient per canviar aquest hàbit secular. Això ho veu la gent, i per això hi ha una massa que considera que la dreta és electivament afí amb el maneig de l’Estat. I això és el que estem veient amb el govern de Sánchez.
La seva timidesa no coneix límits. L’especial efecte d’aquesta actitud no és l’absència de radicalitat, cosa que un moderat com jo pot desitjar. El seu efecte és la manca de principis, que és una altra cosa molt diferent. Oportunisme, mirar l’ocasió, temptejar, recular, avançar, zigzaguejar, tot menys ser radical en els principis justos. No parlo només que en la major crisi de preus de l’electricitat el ministre de Consum, Garzón, estigui desaparegut. Després, quan vingui el temps de les proclames electorals, ja sortirà amb la retòrica comunista pròpia de l’edat de pedra, sense haver-se assabentat, senyor Garzón, que la guerra de preus és la veritable lluita de classes.
Però amb ser greu, no parlo d’això. Parlo de la forma irritant amb què el president Sánchez ha conduït l’assumpte dels indults. En un d’aquests articles, fa mesos, ja ho vaig dir: ja que ja estan decidits, s’han de fer com més aviat millor. Hem passat mesos i el Govern ha permès que l’ariet immisericorde de la dreta faci trontollar la porta de La Moncloa. Però és que, a més, no ha fet res per aprofitar aquest temps per a la pedagogia política, ni per a l’activació del procés de reforma legal. I aquí estem. Ens enfrontem als indults amb una opinió pública cansada, en què fins i tot els més inclinats a iniciar un lent i complex procés de recomposició de les relacions amb Catalunya es pregunten a què ve tant de dubte, tanta indecisió i tacticisme.
Si el Govern hagués exposat davant l’opinió pública que el procés es va agreujar perquè les percepcions de la justícia europea són divergents de les normatives espanyoles, podria haver-nos explicat que cal anar a un canvi legislatiu per tipificar de nou els delictes de rebel·lió i de sedició. Ja que les lleis que han determinat les condemnes no comparteixen l’esperit de justícia europea, era urgent canviar la llei penal que afecta aquests articles. Si ho hagués fet, hauria pogut inferir amb claredat davant l’opinió pública que no es pot tenir a la presó a gent condemnada per una llei arcaica, impròpia de l’esperit dels temps. D’aquesta manera, l’indult hauria estat no només la millor mesura política per iniciar un nou temps llarg a Catalunya, sinó una obligació i un deure jurídic, ja que la llei que els hauria condemnat ja no estaria en vigor.
Si el Govern hagués fet servir el temps que ha perdut per un procés semblant, hauria canviat l’erosió que en tot cas hauria patit per un alt servei a país. Ara ha d’enfrontar un acte políticament degut, però sense escut protector, com un acte decisionista, el preferit perquè la dreta posi el crit al cel i desencadeni la seva violència verbal. Però fins i tot en aquesta situació, poc avantatjosa, el Govern no té una figura política de talla que sigui capaç d’introduir aquest indult en una explicació sobre el seu valor incondicional, en la mesura que l’indult obre una porta al futur. No concedir-lo, seria tornar on vol portar-nos la violència dels que necessiten derrotats: a l’atzucac que només la brutalitat trenca. El subjecte que es va vestir de toro a la manifestació de Colón de diumenge passat ja ens va mostrar amb claredat les virtuts que es requereixen per trencar el mur d’aquest carreró sense sortida: brutalitat, ignorància i arrogància.
