Ahir al matí esmorzava amb l’actualitat gironina tot llegint les dues planes que el diari dedicava a les declaracions del «míster» del Girona, Francisco, abans del partit d’aquest vespre al Montilivi on el Girona es juga amb el Rayo l’ascens a Primera divisió. M’agrada molt la seva solidesa tant en els bons com en els mals moments. I quan algú li recordava el partit de l’Elx de l’any passat, amb aquell gol en el descompte que ens allunyava del retorn a primera, ell contestava posant sobre la taula el joc actual del Girona, però sobretot, com que ell també ho va viure, tenint en clar que la seva felina és també controlar la pressió i el nerviosisme.
Diumenge passat, aprofitant l’avinentesa que era a Madrid vaig poder anar (i gaudir) al camp del Rayo Vallecano al partit d’anada. Una primera mitja hora deslluïda per després entrar en una estabilització del joc tot girant el marcador. Vaig patir el just perquè en els darrers mesos el Girona FC m’ha demostrat que és un equip en què es pot confiar. Que diferents les sensacions al mateix Vallecas a mitjans de març quan a l’equip no li sortien les coses i a sobre l’actuació arbitral (el mateix personatge als dos partits!) i del VAR ens enfonsava. Punt d’inflexió total. El play-off estava llavors a una distància còsmica i a partir de la remuntada del partit següent contra l’Albacete, començava una trajectòria tan positiva que ens ha dut fins aquí. Sense oblidar que, a més, s’ha fet incorporant alguns jugadors joveníssims de la pedrera local. Això és extraordinari per si mateix. Feina ben feta!
Entendran que avui no podia faltar un article dedicat a aquest esdeveniment. Soc soci del Girona per sota del número cent. No és un mèrit, és un tema d’edat i evidentment provocat pel meu pare Arseni Bosch, qui fou jugador i directiu del Girona i que ja em portava a Vista Alegre. Com que dins d’aquest segle hem viscut de tot, bo i dolent, ja he esgotat tot el material memorialístic i sentimental.
Ja no cal recordar (però si tenir afecte) aquells primers partits de petit, la il·lusió del nou Montilivi i els intents de pujar a segona, als venedors de caramels Darlin’s, la venda de números pel sorteig de la pilota del partit que feia en Palahí, el marcador simultani «Dardo» o la veu de l’speaker, el recordat i estimat Ernest Mascort. Ja no cal apel·lar a un telegrama enviat al papa Francesc per un soci del Girona FC demanant-li que, essent com és el representant de Déu a la terra, a les seves pregàries introduís una invocació en favor del Girona per una raó tan peregrina com que l’equip de què és fanàtic el Sant Pare de Roma, el Sant Lorenzo de Almagro, va jugar el primer torneig Costa Brava a Montilivi!
No cal, perquè la nostàlgia ja no és el referent. El Girona està avui en una situació molt estable. Té un projecte esportiu i de gestió, uns accionistes amb voluntat de permanència i continuïtat i evidentment una massa social fidel i consolidada que només desitja tornar al camp com més aviat millor i sobretot fer-ho a primera. Ancorar-se a segona divisió sense una visió clara que es pugui pujar a primera per mèrits esportius suposaria evidentment una complicació. No és un somni mític tornar a primera perquè ja hi hem estat. Ja hem tastat la mel d’empatar al Wanda o al Camp Nou i de guanyar al Real Madrid aquí i allà. Per tant nosaltres sempre patirem una mica, però l’important és que sapiguem lluitar i controlar la pressió.
Per tant em deixo de sentimentalismes i me’n vaig a la via pràctica. La primera és que si pugem, demà a primera hora en Lluís Torrent, director general de Panini, quan arribi als quarters generals de la companyia a Torroella de Montgrí ordenarà que es comencin a preparar els cromos del Girona FC per l’exitós àlbum de la lliga que és tot un esdeveniment social i familiar. Quan vàrem pujar l’any 2017 vaig decidir que mentre hi continuéssim faria la col·lecció de Panini. I vaig complir acabant-la sempre, amb l’ajuda-això sí-dels amics de Panini, especialment un any que no trobava el darrer cromo que em faltava: el d’en Pere Pons.
Ho faré com un acte de gironisme il·lusionat tot esperant dilluns al matí poder trucar a l’amic Lluís Torrent per demanar-li que em reservi un àlbum i una caixa de cromos.
