Quan es parla tant d’un tema és que s’amaga quelcom. Em refereixo als «indults». Resulta que des del 1996 fins ara se n’han concedit 10.652, en 24 anys, estadísticament 444 per any (bé, el 2000 se’n van concedir 1.744 i l’any passat, 20). I mai, mai ens n’havíem assabentat per la premsa, ràdio, teles, xarxes socials i manis fins i tot en contra.
Per la capital han començat a córrer pels «mentideros de la villa de Madrid» que aquests nou indults (mai parlen de mesures de gràcia) tindran tres característiques que els fan especials: «limitados, parciales, reversibles». Per als no versats en lleis i politiqueries: descafeïnats, deslletats i desensucrats, el que anomenem «un desgraciat» quan estem al bar.
Potser hi haurà algun expert en lleis que ens pugui dir quina diferència hi ha amb aplicar un tercer grau, que en realitat ja l’havien començat. Però el primmirat tribunal que els va «jutjar» hi va intervenir per demostrar qui mana.
Crec que qui més, qui menys som conscients que aquesta mesura no resoldrà gaire res i menys quan encara hi ha més de 3.000 encausats pendents de judicis i diferents institucions de l’Estat cargolen una i altre vegada, independent del judici, com els darrers casos del Tribunal de Comptes amb les persones més inversemblants.
Com deien els nostres avis: ser la xocolata del lloro. Cal afegir que els ioruba/oduduwa (uns 38 milions de ciutadans que viuen entre diferents estats africans) diuen: «En temps de crisis, el savi construeix ponts, el neci construeix murs».
