Aquest dissabte deixarà de ser obligatori l’ús de la mascareta als espais exteriors. És una de les mesures que segurament més contribuirà que ens faci la sensació d’això tan relatiu que anomenem «normalitat», però també suposarà l’abandonament d’alguns hàbits adquirits que poden resultar difícils de controlar en el nostre dia a dia. Amb la mascareta, per exemple, hem tendit a parlar més soles i sols, perquè portar la boca tapada, encara que fos amb una tela que no té res d’insonoritzada, ens ha creat una certa intimitat amb nosaltres mateixos. Ens ha semblat que ens podíem verbalitzar les coses i no només rumiar-les, i mantenir grans converses ajornades sobre aspectes molt mundans però també molt espirituals. A veure, que ho podem continuar fent, però és cert que perdre el (presumpte) anonimat de la mascareta pot fer semblar que estem posseïts, en el millor dels casos. Un altre tema és la nostra manera de relacionar-nos amb les persones i, sobretot, de riure’ns de segons quines situacions. La mascareta ens ha permès riure presencialment sense que es notés en excés, un art que hem anat perfeccionant amb el pas dels mesos. D’acord que també es somriu amb la mirada, però amb una mica de pràctica arribava a semblar que els ulls restaven impassibles davant l’eixamplament de la boca. I després hi ha un altre col·lectiu afectat: els intensos de mirades intenses. Un dels grans llegats de la mascareta és que hi ha persones que han actuat com si fossin bandolers en ple assalt d’una diligència. Anaven pel carrer amb una mirada penetrant, autoconscient, incisiva. Una mica absurd, perquè al final la mascareta et tapa mitja cara, però no et canvia la identitat i, clar, el gest era més que palpable. Sense oblidar que aquests intensos es creuen Batman, però a qui s’acaben assemblant és a Zoolander. Sigui com sigui, que dissabte en puguem prescindir a l’aire lliure és una gran notícia perquè algunes pells ja començaven a semblar les del Joker i serà francament maco tornar a ensenyar i mirar boques sense filtres. Segur que encara estarem algunes setmanes amb la sensació que anar sense mascareta és una anomalia, de la mateixa manera que al principi de la pandèmia ens sobtava veure aglomeracions de gent a sèries i pel·lícules. Però vaja, com amb gairebé tot, ens hi acabarem acostumant, però convé no oblidar que fins a nou avís serà important recordar aquella lliçó tan important de Barri Sèsam sobre la diferència entre dins i fora. Perquè a dins, de moment, la mascareta es queda.