TV3 va néixer el 1983 amb l’objectiu de convertir-se en el mitjà de referència de tota la ciutadania de Catalunya, tant la que tenia com a primera llengua el català com la que necessitava millorar les seves competències lingüístiques. Havia de ser una televisió en la qual tothom es veiés reflectit, que ajudés a crear comunitat al voltant de la llengua i que informés de manera professional i rigorosa respectant la pluralitat política i cultural que caracteritzen la societat catalana.
La nostra televisió pública està, a hores d’ara, lluny d’aquest objectiu. Els baròmetres del CEO dels últims anys constaten que la immensa majoria de les persones que tenen TV3 com el seu canal de referència voten per formacions partidàries de la independència. Les que voten per formacions com el PSC, que aspiren a una organització federal d’Espanya, o aquelles més partidàries de l’actual model autonòmic, han deixat de veure-la.
El 2005, el 61,4% dels votants del PSC, el 34,7% dels del PP i el 74,4% dels d’ICV tenien TV3 com la seva cadena de referència. Avui, només la veu un 13,5% de les persones que voten per aquestes formacions o per les seus hereves. Al mateix temps, és la televisió d’entre el 80% i el 95% dels votants de Junts, ERC i la CUP.
Això és un gran error. La missió d’una televisió pública ha de ser convertir-se en referència de tota la ciutadania a la qual es dirigeix, voti el que voti. Ha de ser no només un reflex d’aquesta ciutadania, sinó que tothom s’hi ha de veure reflectit de forma positiva perquè un dels objectius d’una televisió pública és reforçar valors democràtics com la convivència.
No és acceptable que la nostra televisió pública hagi assumit el marc mental d’una part de la població oblidant el conjunt de la ciutadania que la finança amb el seus impostos. Tampoc és acceptable que, enmig d’una pandèmia i d’una crisi econòmica i social sense precedents, la direcció de TV3 prioritzi comprar a Mediapro vuit documentals sobre el judici del procés i pagui per ells gairebé mig milió euros.
TV3 i Catalunya Ràdio necessiten ser refundades perquè compleixin la seva missió de servei públic i estiguin al servei de tots els catalans i les catalanes, votin el que votin. Això passa per renovar els seus òrgans de direcció d’acord amb la llei, que va ser modificada el 2019 amb un gran consens. Passa també per tornar a fer de motor de la indústria audiovisual en català distribuint els recursos de producció externa en un ampli ventall d’opcions i no com passa ara que es concentra en dos o tres productores a les quals, a més, se’ls assignen els contractes saltant-se els canals regulars. Cal que la producció externa es faci amb absoluta transparència i cal també contractar una auditoria externa que avaluï com s’estan emprant els recursos, també els que han arribat procedents del Fons Covid.
No és acceptable que la presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, afirmi sense posar-se vermella, com va fer en l’última comissió de control de Parlament, que el director de TV3 és lliure de gastar els recursos en allò que vulgui per justificar que sense el Fons Covid el programa Polònia i altres produccions que estan lluny de complir els criteris de inajornables i no discrecionals del Fons Covid no haurien tingut continuïtat. És una falta de respecte per a una ciutadania que afronta necessitats urgents i que necessitaria que la seva televisió pública estigués al seu costat, visualitzant l’emergència social i fent un ús exemplar dels recursos públics.
