Mirant els mitjans de comunicació i sobretot les xarxes socials fa la sensació que el sector independentista es divideix en dos sectors, els que volen anar ràpid a la independència i els que hi volen anar tard. El que més sorprèn és que els que, en teoria, hi volen anar tard, són aquells que són independentistes des de fa més temps. Tampoc entenc el concepte de voler la independència més tard que els altres. És com si el rei Felip VI hagués fet la següent proposta als catalans: «¿Queréis la independencia ahora o más tarde?»
Al gener de 2018 escrivia que potser atenent a l’extraordinària importància històrica del que havia passat entre agost i desembre del 2017 ens havíem de donar un temps per a la reflexió. Molta gent em criticava. Han passat quatre anys i encara en necessitem alguns més. Crec que tota la ciutadania està en estat de xoc. Estat de xoc agreujat per l’actitud neofalangista de la cúpula de la justícia i les seves sentències fonamentades en el prejudici i no en les lleis. No us enganyeu, està en estat de xoc el sector republicà però també el sector monàrquic. No se’n saben avenir que els catalans no hàgim dit: «Ah buenu, estàvem equivocats en tot, som ximples i ens tornem tots filipistes».
Per arribar ràpid a la república catalana el primer que s’ha de fer és analitzar correctament qui són els que fan impossible que el poble de Catalunya faci un pacte sinal·lagmàtic amb Espanya. Inclosa és clar l’opció de la separació. Al meu parer i sense cap mena de dubte el Consell d’Administració del poder avui és l’Ibex-35 i sobretot la cúpula judicial. I el Consell d’Administració té un cap: Felip VI. Aquest és l’obstacle principal a combatre democràticament.
La segona dificultat és d’ordre intern. Si es vol anar ràpid a la independència cal acabar amb l’atur, la precarietat, la manca d’habitatge, les cues a la sanitat pública i el fracàs escolar. Segurament que la ràtio de les escoles fos de disset alumnes per aula ajudaria molt més a proclamar la república que les gesticulacions constants. Això sí, cal molta més intel·ligència.
És necessari que el projecte republicà català vagi de la mà d’un projecte social potent que no sigui vist com fins ara com oportunista. Una cosa que van saber veure Francesc Pi i Margall, Gabriel Alomar, Francesc Layret, Lluís Companys o més recentment a Escòcia el SNP.
No voler fer anàlisi de la situació i fer constantment fugides endavant o fer-les malament pot acabar no només en anar lents sinó en paraules de Jordi Turull «els independentistes o anem junts o ens penjaran per separat».
